El Roure Estatuari de Connecticut i la desobediència

Es parla molt sobre la desobediència aquests dies. El president català i dues ministres s’han cridat davant d’un tribunal per contestar la queixa que van convocar unes votacions malgrat una sentència de la Tribunal Constitucional espanyola que no les permetia. Cal destacar que es van negar de contestar les preguntes del Fiscal espanyol. La gent s’arreplegava a fora per donar suport, i s’hi quedava inclús després del comunicat de queixa de la TSJC dient que anava contra la llei interferir en la feina de la cort. La CUP ara insisteix en una mostra de desobediència de la coalició de Junts pel Sí.

El procés cap a la independència de Catalunya, determinat a ser pacífic i democràtic, ha intentat funcionar dins la legalitat de l’Estat espanyol. Tenim l’objectiu clar de carregar-nos de raons, recercar cada possibilitat, fer tots els intents possibles legals per explicar la seva posició, sense trencar la llei, ni de fet, cap finestra. Tenim un compromís cívic i de la gent i una confiança en la força de la democràcia que una revolució democràtica té més números per produir un país democràtic.

Però queda el fet que la independència de Catalunya va contra la llei espanyola. La Constitució Espanyola clarament i amb certa histèria, declara que l’Estat espanyol és indissoluble. En algun moment, agradi o no, per ser independents, els catalans hauran de trencar la llei espanyola. A menys que puguem fer el miracle d’aconseguir que els espanyols entreguin les claus de manera voluntària, els catalans haurem de desobeir.

Com serà aquesta desobediència? Avui és el 328è aniversari d’un acte històric de desobediència de l’estat on vaig passar la joventut, el 48è estat més petit, el més impronunciable, Connecticut. Pot ser ens pot servir d’exemple. El senyor Thomas Hooker va fundar l’estat, deixant l’estat veí de Massachusetts per les restriccions sobre el sufragi, i va escriure el que consideren alguns com a “la primera constitució escrita que es conegui que va crear un govern i del qual el govern dels Estats Units és un descendent directe”. La Constitució de Connecticut (les Ordres Fonamentals, es deien) reclamava la separació de poders, una sola assemblea forta, i un governador no triat pel rei britànic sinó elegit per l’assemblea connecticutiana. (També cal notar que Hooker va escriure les ordres al 1636 pocs anys abans de la Revolta dels Segadors, que també va tenir rastres clarament democràtics, i on es va declara la República Catalana al 1641.)

Al 1662, el Rei Carles II de Gran Bretanya, va concedir a Connecticut un Estatut d’Autonomia (‘charter’), basat en les seves Ordres Fonamentals i que va formalitzar els seus òrgans governamentals i va fer oficial la seva independència de Massachusetts. Però ja al 1680, la corona britànica va decidir d’anular els estatuts dels diferents estats de Nova Anglaterra per recentralitzar el control en una sola administració que es deia el “Domini de Nova Anglaterra”, amb un sol governador anglès: Sir Edmund Andros, i sota control directe britànic. Oi que us sona? Entre altres coses, els britànics volien regular el comerç. Els de Nova Anglaterra, en contrast amb els dels estat surenys, no tenien un sol cultiu bàsic, i havien evolucionat a ser comerciants i mercaders, i de fet, competidors amb Gran Bretanya. Controlar el comerç donaria beneficis a Gran Bretanya de mena política i econòmica.

Però Connecticut s’hi va resistir. L’estat es va negar a entregar el seu Estatut d’Autonomia, i va continuar governant tal com feien abans. Andros al final va decidir de viatjar personalment a Hartford, la capital de Connecticut per agafar el document físic per tal d’establir la seva autoritat. Va discutir amb els líders locals durant hores, amb el l’Estatut d’Autonomia a sobre la taula, fins ben entrada la nit. De sobte, algú va apagar les espelmes, i el pergamí va desaparèixer.

La llegenda diu que algú va agafar l’estatut i el va passar per la finestra a Joseph Wadsworth que esperava fora, i que el va amagar en un forat d’un famós roure majestuós i vell que estava a prop. Andros va marxar de Connecticut amb les mans buides.

Andros va tornar a Boston i va tirar endavant amb el seu pla de recentralització de totes maneres, però la llavor de la desobediència ja s’havia plantat. Andros només va durar dos anys, el van destituir durant la Revolta a Boston i el Domini de Nova Anglaterra es va dissoldre. Les Corts Generals de Connecticut (diguem-ne, la Generalitat Connecticutiana!) va declarar que l’Estatut d’Autonomia, i totes les lleis que en provenien, “tindran força i virtut plenes pel futur” i el va mantenir com la llei de l’estat fins i tot després de la independència de Gran Bretanya, fins l’any 1818.

Epíleg: L’arbre en que es va amagar l’Estatut d’Autonomia de Connecticut va arribar a tenir una circumferència de 10 metres, però al final va caure a causa d’una turmenta molt forta l’any 1856. La gent va venir d’arreu per recollir records d’aquest símbol de la desobediència i de la independència, mentre la banda musical d’un comerciant local tocava música funeral. A la posta de sol, tots els campanars de la ciutat van sonar amb l’homenatge. La fusta es va fer servir per crear moltes coses, entre elles la cadira del President de l’Assemblea General de l’Estat de Connecticut, que ara diuen que compleix els desitjos als que s’hi seuen. El Roure Estatuari, com es diu, és l’arbre oficial de Connecticut i té l’honor d’estar al darrera de la moneda de 25 cèntims. Més important, és clar, Connecticut va poder mantenir la seva autonomia—inclús després de decidir formar-se part dels Estats Units d’Amèrica. Andros, en canvi, se n’ha oblidat amb el temps.

We want our own independent state

People have been asking me for the transcript of my speech during Catalonia's 2015 "Gateway to the Catalan Republic" rally. Here it is (with link to video at the end).



Bona tarda Catalunya. It is my honor to send this message to the rest of the world!

We, the people of Catalonia, for the fourth consecutive year come together in a massive demonstration with a message for all of the democratic societies of the world: We want our own independent state.

We want nothing more than to peacefully and democratically express this desire, with a smile on our faces and full confidence in ourselves and in all nations that cherish freedom: We want our own independent state.

Sometimes, as Thomas Jefferson wrote in the United States’ Declaration of Independence 239 years ago, “in the course of human events, it becomes necessary for one people to dissolve the political bands which have connected them with another and to assume among the powers of the earth, the separate and equal station to which it is entitled…”. We are sure our family ties will remain strong with Spain, just as they are between the US and Great Britain. We simply want our own independent state.

We want to be free of a state that keeps us down and holds us back. We want to have our own voice in the world. We want to have laws which make sense for the Catalan people. We want to improve our lives, and the future for our children and the generations to come. We want to be able to stand shoulder to shoulder in generous solidarity with the peoples of the world. We want our own independent state.

Citizens of the free and democratic world: We Catalans demand that you recognize the decision that we make at the ballot boxes next September 27th and if we so choose, open the Gateway to the Catalan Republic!

Video

Lots more pictures of this incredible rally

El teu granet de sorra

Fa gairebé tres anys que no he publicat res sobre informàtica. Al llarg dels últims anys he dedicat més i més temps a compartir informació en anglès sobre el procés d'independència de Catalunya. Visc dels estalvis. En aquest respecte sóc afortunada, encara en puc viure. Em recordo la primera vegada que vaig visitar la seu de l'ANC, quan encara estava al carrer París. Em van comentar que una de les raons que hi havia tanta participació és perquè hi havia tanta gent a l'atur, amb temps més o menys lliure.

Quan ja visquem a la República Catalana, penso tornar a treballar escrivint sobre informàtica, sobre l'autoedició, sobre els mitjans, sobre la lluita per la igualtat. Tinc unes boges ganes de tornar-hi.

Mentrestant, continuo treballant per la independència. Escric, faig conferències, tuitejo, planejo i dono recolzament a iniciatives internacionals. Però últimament hi ha un fenòmen que no m'acaba de fer el pes: tota mena de gent que envia consells i queixes sobre el que hauríem de fer. "Per què no feu això," diuen, "per què no feu allò?" I cada vegada més: "per què no heu fet això? Per què no heu fet allò?"

Només uns quants d'aquests són els que els americans anomenem "armchair quarterbacks", els que ideen les actuacions idònees des de la comodidat de la seva butaca a casa, després enviant directives als que ho haurien d'implementar.

La gran majoria és gent que realment vol fer alguna cosa i no sap a on començar.

Però el que m'havia inspirat del moviment a favor de la independència és que abans quan algú tenia una idea, no demanaven als altres que la posessin en pràctica. La feien. Estic parlant de l'Enric Canela i Manel Bargalló que van tenir la idea de manifestar-se a Brusel·les, i que van aconseguir que 10.000 hi ho anessin a fer. Em refereixo a Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis que van pensar que s'havia de demanar la gent del seu poble la seva opinió sobre la independència, i malgrat que el Parlament ja havia votat que no calia en aquell moment, i que el govern espanyol havia sentenciat que no es podia en aquell moment, ho van montar de totes maneres. Estic parlant de tota la gent que es va desplaçar a Arenys de Munt aquell dia de setembre ara fa 6 anys (6 anys!) i van pensar que podrien montar consultes als seus propis pobles, i les van fer. Estic parlant dels quatre que, també a Arenys, van decidir crear l'ANC, i el van començar a crear.

Cap d'aquests va escriure una carta emplaçant un altre a implementar la seva idea.

Estic parlant de la gent de Verges que va montar la primera estelada feta d'espelmes. Els de Vic que van fer un lipdub que a hores d'ara té més de dos milions de visites. El cicliste que va recòrrer 41 comarques amb 41 dies, i els amics que l'ajudaven a montar sopars i col·loquis en els pobles a on arribaven. Els que van creuar Estats Units amb llibres (meus!) sobre Catalunya i samarretes del Barça. Els que van montar assemblees a l'estranger sense permís de ningú per visibilitzar la primera Via Catalana. Els que van crear la bici SignaMòbil per anar a buscar signatures lluny del centre del seu poble. Els que van pensar que també cantant podrien afegir a escampar el missatge. I sí, els que des de dins de l'Assemblea van montar les tres manifestacions més espaterrants de la nostra història.

I hem fet, entre tots, una montanya molt gran. Però no hem acabat encara. Encara no hem guanyat la independència. I l'ANC s'ha fet grandet, però no tan gran com que la resta de gent, els catalans que no en són membres, poden desentendre's del procés. No guanyarem sense vosaltres. L'ANC ha mobilitzat manifestacions increïbles, però només amb el vostre ajut, la vostra participació. I ara mateix, us necessitem més que mai.

Per això que us escric aquesta carta. Necessitem que cadascú de vosaltres, que està a favor de la independència de Catalunya o que està a favor de poder decidir si la tenim o no, que us apunteu a la Meridiana l'11 de setembre. I no només això. Necessito que penseu en com fer que cadascún dels vostres amics i familiars també hi vagin. Que sigui la manifestació més multidinària que mai haguem vist. Sabem tots que si no ho és, si no hi ha tanta o més gent que l'any passat, l'única cosa que sentirem de la premsa, encara que siguem una millonada de persones, és que ara n'hi ha hagut menys.

Hem decidit fer aquest procès sense violència. Ho trobo absolutament necessari, correcte i lloable. Però requereix, per tant, que fem les coses de manera massiva, o si no, no ens fan cas. No importa que ja sàpigues el que vas a votar, o que ja haguem fet quatre manifestacions històriques, cal fer-ne una més. Igual de pacífic, igual de democràtic, igual d'alegre, i una miqueta més gran. Perquè el món sencer vegi una vegada més que anem en serio.

Per tant, et pregunto: què pots fer TU perquè la manifestació de l'11S sigui un éxit? Deixa de pensar idees pels altres i pensa en el que tu pots fer ara mateix. I llavors, fes-ho. Ara és el moment de posar el teu granet de sorra.

#ReconstruimLlibertat

Visc a Gràcia. Quan abans vivia a la Sagrera, no hi anava a les festes. Semblaven una cacafonia de soroll i olors i gent on no em sentia totalment a gust. Des que visc aquí, veig molt més enllà. La multitud d'activitats durant la setmana, els sopars i dinars comunitaris, els bars que fan l'agost per les associacions de que en viuen la resta de l'any, i sobre tot els carrers, els carrers guarnits gràcies a la feina de tota una comunitat: la gent que hi viu i que hi viu a prop. Dues de les meves filles van participar en fer guarnits aquest any i no us podeu imaginar la quantitat d'hores, d'esforç i d'energia que s'hi gasta, i també els enllaços forts de comunitat que en surten, que al meu entendre caracteritzen l'esperit català.



Dissabte i diumenge vam repassar els carrers amb moltíssima il·llusió—una varietat d'idees i perspectives, una abundància de creativitat i valor artístic. Els carrers estaven plens de vianants, meravellant-se, inspirant-se, rient-se, i fent-se fotos. El diumenge plovia, i encara n'estaven ple.

Imagineu-vos el meu tristor tornar al carrer de la Llibertat—justament el de la Llibertat!—ahir i veure que uns brètols l'havien destrossat. No és que l'haguessin tocat sense anar en compte, o se n'haguessin emportat un tros com a record, que ja és prou dolent, sinò que l'havien arrassat. El rinoceront semblava haver-se trobat amb el rei, el lleó ja no aguantava dret, els micos, ratolins i pingüins, cuidadosament preparats durant mesos, s'havien desaparegut del tot. La zebra la van recuperar d'un altre carrer, destrossada. Quin greu!



I què s'hi pot fer? Em va explicar un de les veïns que els va passar el mateix fa dos anys i que s'havien molestat de denunciar-ho i d'anar a judici i que al final l'únic resultat va ser una pérdua de temps també irrecuperable. I que aquest any ni el denunciarien.



Només podia pensar en els nens, els meus fills i nebots que havien passat per allà, gaudint de la bona feina i voluntat dels veïns del Carrer de la Llibertat. I sobre tot en els creadors d'aquell zoo, que s'havien passat no se sap quantes hores, que s'havien bolcat en crear una cosa ben maca, i que s'havien d'afrontar aquest menyspreu durant la resta de les festes, com si res, amb el greuge afegit de no poder compartir el seu art amb tothom.


I què podem fer-hi? L'únic que se m'acut és la reconstrucció del guarnit del Carrer Llibertat, si no en viu, almenys per les xarxes. A Twitter i a Facebook, a Instagram i a Flickr. Si heu fet fotos del Carrer Llibertat, amb els teus amics o amb els pingüins, penjeu-les. Fem-los l'honor de recordar i compartir el seu carrer, com s'hauria d'haver fet de veritat. Afegeix #ReconstruimLlibertat a les fotos perquè els veïns de Llibertat les puguin trobar i perquè sapiguen que hem estimat i valorat molt la seva feina. Gràcies.

La clau és el caràcter plebiscitari

La meva explicació sobre la consulta de l'Assemblea, a títol personal

Quan el president ens demana de fer una “llista amb el president”, la resposta no és fàcil. Si diem que sí, alienem una bona part de la població, i si diem que no, n'alienem l'altra part. Més important encara: ens desviem de l'objectiu real: la independència.

La independència es guanya complint dos requisits: una victòria el #27S dels candidats independentistes i que les eleccions es considerin plebiscitàries. Per tenir caràcter plebiscitari, la gent ha de saber que ho són, han de saber què voten, i que no són eleccions normals per decidir la composició del Parlament sinó per decidir la independència. La comunitat internacional, que avaluarà les eleccions a l'hora de concedir el reconeixement o no, ha de veure clar que la gent vota independència sí o no.

La manera més senzilla de fer-ho és amb una sola llista, és cert. Els resultats quedarien claríssims aquí i a fora. Però no és l'única manera. També valdria, com a Eslovènia, que múltiples partits es presentessin junts amb un programa electoral en què s'explicités el suport per la independència i el fet que es presenten conjuntament amb els altres partits pro-independència, i para de comptar. Si cada partit té una multitud de punts al programa electoral, com sabrem nosaltres (o la comunitat internacional) si algú ha votat un partit per la independència o pel seu programa econòmic? Ha de quedar claríssim.

Però el programa electoral no ho és tot. Tant si hi ha una llista com si n'hi ha tres, perquè es considerin eleccions plebiscitàries ha d'haver-hi una campanya conjunta, ha d'haver-hi actes conjunts en què els que estan a favor de la independència es presentin junts, un al costat de l'altre (gasp!), damunt del mateix escenari, a la mateixa sala. Han de fer pedagogia conjuntament per explicar a la població què és el que s'està votant. Si no queda clar de què van les eleccions, no seran plebiscitàries, seran autonòmiques.

Ha de quedar claríssim aquí i a fora que les eleccions van sobre la independència.

Això està passant ara? Malauradament, no encara. Els partits es barallen, no tenen programa electoral compartit, no fan campanya junts, no apareixen junts, i no fan pedagogia, i menys encara junts.

Per tant, si volem la independència, hem d'exigir als partits que compleixin els requisits perquè les eleccions siguin plebiscitàries. I llavors han de guanyar per majoria. I només llavors podem començar a construir aquest nou país que tants desitgem.

Com podem fer-ho? Com podem sortir de la situació en què ens trobem a no sé quants pocs dies de les eleccions? Hem decidit demanar a la gent de l'ANC el seu suport per tal que hi hagi una proposta electoral que garanteixi el caràcter plebiscitari de les eleccions per poder guanyar la independència de Catalunya. Un SÍ a la consulta vol dir que estàs d'acord que posem tots els esforços en fer plebiscitàries les eleccions, que pressionem els partits a treballar junts perquè així ho siguin. Si la resposta és que sí, considerarem una sola llista, i tant, i també una llista amb el president, i també llistes separades. La llista no és l'objectiu, el caràcter plebiscitari i el treball conjunt ho són, perquè són aquests requisits els que ens porten a la independència. Un NO vol dir que estàs d'acord amb la campanya que s'està fins ara, i vols que continuem igual.

Tenim temps de discutir això? Sí. Si els socis de l’Assemblea passem aquesta setmana exigint el caràcter plebiscitari real del #27S als nostres representants polítics—per les xarxes, en els blogs, amb cartes als diaris, per telèfon, per carta, en persona—el temps serà ben gastat. Imagina't si cada polític independentista rebés 100, 1.000, 10.000 comunicacions personals de la gent de Catalunya exigint el caràcter plebiscitari de les eleccions. No seria pas una pèrdua de temps.  Faria trempar i tot.

(Per si ajuda, aquí teniu per a on començar: http://www.parlament.cat/web/composicio/ple-parlament)

Presentació a Sant Adrià

El sectorial de l'ANC a Sant Adrià em va convidar a parlar a la seva taula rodona amb els alcaldables a favor de la sobirania el 15 de maig de 2015. Aquí teniu el que vaig dir.

Aquí teniu el vídeo (només funcionarà amb un mòbil iOS amb l'apli de Periscope)


Us vull explicar la història de dues families espanyoles, una d'Estepa i una d'Antequera. Ja fa més de 100 anys que van veure que la situació a casa seva era insostenible, que no podien cuidar les seves famílies, i quan van veure un póster que prometia "los incomparables atractivos del clima de las Islas de Hawai" a més a més de "20 duros americanos oro al mes" per treballar-hi a les plantacions de sucre, van decidir marxar del seu país per buscar un futur millor a l'altra banda del mar.

Les dues famílies es van conèixer al vaixell i després d'uns anys molt durs a les illes, amb grans esforços van aconseguir estalviar prou diners per fer el viatge a Califòrnia. Treballaven als camps de conreu, a les fàbriques de cigarretes o de llaunes de conserves, i s'organitzaven en sindicats per plantar cara als agricultors poderosos. Els de primera generació no van aprendre mai gaire anglès, però els fills i nets el van adoptar molt aviat, integrant-se per complert als Estats Units. Això no vol dir que s'oblidessin del seu passat o de la seva cultura. En absolut. N'hi havia que ballaven flamenco o tocaven música espanyola, amb castañuelas incloses. Menjaven calamarcets—cosa inédita a Estats Units en aquella época—i per nadal feien grans quantitats de mantecados i roscos. En el seu moment més àlgid, el Club Ibérico de San Leandro, Califòrnia reunia 1000 socis de la comunidad emigrada española.

Alhora anaven expandint els horitzons. L'anglès es va convertir en el seu idioma habitual, van començar a dinar a les 12, van aprendre a jugar a beisbol, van casar-se amb gent fora de la comunitat espanyola, i van començar a pensar que si ho volien, podrien deixar de ser treballadors del camp, i que podrien tirar endavant els seus propis negocis, anar a la universitat, comprar cases pròpies.

Creien ferventment i els seus fills, nets, i besnets encara hi creuen, en el somni americà, en la terra d'oportunitats. Que no hi ha limitacions. Si treballes de valent, tindràs èxit. Tu ets l'amo del teu destí. I si està malament la cosa, et toca a tu aixecar-te per arreglar-la. Sembla molt tòpic, i està clar que el somni americà funciona molt millor pels que tenen ascendència europea, però us puc ben assegurar que s'ho creien del tot. I a vegades creure's una cosa possibilita que sigui veritat.

Si haguessis preguntat a qualsevol d'ells, nascuts i criats a Estats Units "d'on eren", t'haguessin dit "Sóc espanyol... i americà."

Aquests eren el meus besavis, el meus avis, el meu pare, jo. Podrien haver vingut a Catalunya en lloc d'anar a Hawaii. De fet, molts sí que ho van fer. Potser els vostres avis o besavis. Els que van venir aquí tenen una història semblant que els meus: van haver de marxar de casa seva perquè el seu país era insostenible, i mal gestionat. Van venir a la búsqueda d'oportunitats noves per crear-se una vida millor. I van integrar-se a la nova cultura, adoptant la seva llengua i costums, sense perdre els propis. Van ser acollits per la gent que s'hi trobava i van anar casant-s'hi i fent famílies aquí.

I aquí és on s'acaben les semblances. Els meus besavis van tenir la sort de triar un lloc més enllà de l'abast de l'estat espanyol. No van patir un govern permanentment en contra.

No van patir un govern que sistemàticament inverteix 11% en infraestructures, en lloc de fer cas de la legislació que diu que ha de ser segons el PIB del 19%. Amb l'efecte que dissuadeix a les empreses d'instal-lar-se a Catalunya, com ha passat recentment amb BASF i Daimler a Tarragona, degut al fet que l'Estat espanyol no té previst desdoblar la línia ferroviària del tram entre Tarragona i Castellò, un dels més estratègics d'Europa. Trobo francament impensable que entremig dels dos ports principals del mediterrani hi hagi un tram en que els trens han d'esperar que passin els altres trens per poder continuar.

Estic parlant de la insistència d'invertir 50 mil milions d'euros en TGVs radials sense preocupar-se que cap línia tingui viabilitat econòmica, que moltes vegades semblen contestar als interessos dels constructors i polítics més que de la gent i empreses que les han de fer servir. D'afavorir trens TGVs super cars fets servir per uns pocs mentre es deixen els trens de rodalies, utilitzats per milions per anar a la feina cada dia, en un estat realment patètic. De permetre que Abertis assumeixi les autopistes fallides a Madrid a canvi d'allargar la concessió de les autopistes catalanes.

Estic parlant de mai no entregar els diners promesos per enllaçar l'aeroport de Barcelona amb la ciutat, d'acabar de fer útil el port de Barcelona. D'invertir 3 vegades més a l'aeroport de Barajas que no el Prat malgrat el fet que el Prat guanya 12 vegades més que Barajas. Estic parlant d'actuar com si Catalunya fos la competència, l'adversari, en lloc d'un de la família.

Estic parlant d'un menyspreu i un distanciament del poder que ha fet que només 3% dels ministres espanyols entre 1978 i 2007 han estat catalans, que han estat escasos els presidents espanyols d'origen català, i els que hi han estat han durat ben poc.

Estic parlant d'un estat que té unes regles per unes comunitats—per exemple respecte a certs articles als estatuts d'autonomia—i després impugnen els mateixos articles a Catalunya. Uns polítics que diuen que sí que podem parlar, sí que podem negociar un nou estatut, i llavors es vanten d'haver-lo “cepillat” fins que els propis promotors acaben qüestionant si val la pena continuar-hi.

Estic parlant d'un constant atac a les escoles locals. De voler ficar-se amb un sistema reconegut arreu pel seu éxit i que ha tingut l'objectiu no d'eliminar el castellà, en absolut, sinò d'afegir el català perquè cap nen visqués a Catalunya sense els avantatges que comporta i la possibilitat de comunicar-se amb tots els seus compatriotes, i no només una part. L'idioma català és el gran factor integrador de Catalunya. Mantenir-lo només per uns quants seria fins i tot egoista i portaria a un sistema amb dues comunitats divides, apartades. No li ha interessat mai a Catalunya ser així.

Estic parlant d'un estat que fa veure que estima el bilingüisme però que roman silenciós davant del 3% de català al cine, el 15% a la tele, un 10% dels llibres, el 3% del sistema judicial, i ad infinitum.

Estic parlant d'un estat que ara està acusat d'ajudar escapar a uns presumptes terroristes, posant en perill un agent dels Mossos d'Esquadra, per ves a saber quin objectiu.

Ahir el Sr. Fernàndez Díaz deia que no tenim 'sentit d'estat" i en Salvador Cardús va respondre que no, el que no tenim és un estat. No tenim ni l'estat espanyol, que sempre es posiciona en contra nostra. El que necessitem és un estat propi i independent que ens pugui ajudar a ser una terra d'oportunitats pels nou immigrants que arriben. Necessitem un estat propi i independent per poder gestionar els nostres recursos de manera que els nostres fills no hagin de marxar cap a un altre país com van fer els nostres avantpassats. Des de l'any 2009 fins al 2014, s'ha incrementat en un 55.62% els joves emigrants catalans. És molt greu.

I com aconseguirem el nostre estat? Amb la unitat d'acció dels partits polítics i tota la societat civil. Hi ha uns quants que pensen que els de fora de Catalunya només ens veuran tots junts si som tots d'una sola llista o un sol partit. No hi estic d'acord. Som molt més transversals que això. De fet la transversalitat és la nostra força. Hi ha uns quants més que lamenten aquella dita famosa de quatre catalans, cinc opinions. No la lamento. La celebro. Que les idees i opinions no faltin.

No cal que tots hi lluitem exactament de la mateixa manera, cal que tots hi lluitem. No cal que ens posem d'acord sobre exactament quin estat volem fins que sabem si tenim l'estat. Hi haurà prou temps per això. El que sabem ara és que volem un estat democràtic, on es valora la regeneració democràtica; educació i cultura; obertura al món; benestar i justícia social; innovació; diversitat; sostenibilitat; equilibri territorial; solidaritat; i igualtat. I tenim un full de ruta per aconseguir-ho. I ho aconseguirem.

Què sóc una mica il·lusa. I tant que sí. Els que no tenim il·lusions no arribem mai a fer-les realitat. El que estimo sobre Catalunya és una cosa que crec que comparteix amb el meu país d'origen: som il·lusos i també molt treballadors. No és prou voler una cosa, l'hem de buscar, hem de pensar en com fer-la realitat, hem de passar les hores construint-la, i hem d'afrontar tots els obstacles i mantenir el cap tranquil i l'objectiu clar. Guanyarem la independència no només perquè la mereixem, no només perquè ens fa il·lusió, i en fa molta, sinò també perque hem estat capaços de traçar un full de ruta civic, pacífic i democràtic, i perquè sabrem tirar-lo endavant.

La necesidad de la necesidad

(Publicado originalmente en catalán y en inglés)

A menudo, cuando la gente se entera de que soy americana, me dicen: «Ah, me gustaría aprender inglés, hace años que lo estudio, pero todavía no sé hablarlo». Nos miran con envidia, a mí y a mis hijos, porque hemos aprendido inglés de una manera natural, es decir, sin ir a clase. Siempre les digo lo mismo: para aprender un idioma, se tiene que pasar un tiempo allí donde se habla y se debe tener la necesidad de hablarlo. No hay nada como tener una persona delante, esperando a oír lo que tienes que decir. Es la única manera: la necesidad. Y no sólo lo digo yo, lo dice toda la sociolingüística.

Lo contrario también es verdad. Sin la necesidad y el contacto, los idiomas se olvidan. ¿Qué recordamos del francés que aprendimos cuando fuimos a la escuela? Aún diré más: cuando dos idiomas ocupan el mismo registro y tienen el mismo uso en la misma sociedad, los sociolingüistas explican que lo normal es que uno de ellos desaparezca.

Por lo tanto, para salvaguardar un idioma, es imprescindible que éste sea necesario. Necesario. El catalán ya no es necesario para ver la tele (el 85% la ve en castellano), ni para ir al cine (el 97% es en castellano), ni para leer libros (por cada libro que se publica en catalán, hay ocho más que se editan en español en todo el Estado), ni para comunicarse (el 99,8% de la población catalana entiende el castellano), y un largo etcétera. No me malinterpreten, que se pueda vivir en castellano no quiere decir que desee uno hacerlo, pero eso es un tema para otro artículo.

En realidad, el único ámbito donde el catalán es necesario para todo el mundo es la escuela. Si un niño no aprueba las asignaturas, no pasa de curso. Tiene que entenderlo, utilizarlo, debe escribirlo y leerlo. Y eso es lo que hacen, con mucho éxito y de forma tranquila. Gracias a la escolarización en catalán, el 94,3% de la población en Cataluña entiende el catalán, el 80% lo habla, el 82% lo lee y el 60% lo escribe.

Pero una cosa debo decir: los niños no aprenden catalán en la clase de catalán. Si así fuera, también aprenderían inglés en la clase de inglés, y ya sabemos todos cuánto inglés aprendemos en clase: no mucho a juzgar por las cifras (31% según el Idescat). Es el número de horas que pasan los críos con alguien con quien tienen que hablar o escuchar catalán lo que de verdad importa, tanto si estudian historia como si hablan de mates (o de películas o de música). Y la necesidad hace que esas horas sean efectivas.

Ante la inmensa presión del castellano en nuestro país, sin el espacio dedicado al catalán en la escuela, muchos niños no tendrían ninguna necesidad de hablar catalán y no lo aprenderían. ¿Cómo podemos saber que no encontrarían formas alternativas de aprenderlo por su cuenta? Sólo tenemos ver lo que está ocurriendo en Valencia, donde la inmersión escolar se reduce cada año. Según un estudio de la Universidad de Valencia, si se mantiene la actual política lingüística en el País Valenciano, el porcentaje de valencianohablantes será inferior al 10% en el año 2050. De aquí a 35 años.

Pero, ¿sirve para algo la clase de catalán? Desde luego que sí, para aprender lo que aprende todo el mundo en las clases de su propia lengua: gramática, sintaxis y cómo diagramar una frase (¡cómo les gusta esa palabra a los profesores!). Pero no para “saberlo”. En la Hartford Public High School, donde realicé mis estudios de secundaria, sólo tenía tres horas de inglés a la semana. Exactamente igual que los alumnos de aquí, tanto de catalán como de castellano. No hacen falta más horas. Y es por eso que los niños catalanes salen con el mismo nivel, o superior, de castellano que sus homólogos en el resto del Estado, fuera de Cataluña. La única diferencia es que también aprenden catalán. Un plus.  

El señor Wert y compañía quieren eliminar la necesidad del catalán y, como el único lugar donde todavía es necesario es la escuela, quieren eliminar el catalán en la escuela, poco a poco, pero implacablemente. ¿Por qué? Porque no quieren que los niños aprendan catalán. Wert mismo ha dicho que quiere españolizar a los niños catalanes. La excusa es que es necesario tener tantas horas en castellano para que los niños lo aprendan correctamente, pero ya sabemos que eso es mentira. Ningún niño nacido en el Estado español aprende español en la escuela. Lo que hace falta es necesidad y tiempo. Y, mientras el 85% de la tele, el 97% del cine, el 90% de los libros sean en castellano y el 99% de la gente lo hable, para el castellano, ya abundan los dos.