El Roure Estatuari de Connecticut i la desobediència

Es parla molt sobre la desobediència aquests dies. El president català i dues ministres s’han cridat davant d’un tribunal per contestar la queixa que van convocar unes votacions malgrat una sentència de la Tribunal Constitucional espanyola que no les permetia. Cal destacar que es van negar de contestar les preguntes del Fiscal espanyol. La gent s’arreplegava a fora per donar suport, i s’hi quedava inclús després del comunicat de queixa de la TSJC dient que anava contra la llei interferir en la feina de la cort. La CUP ara insisteix en una mostra de desobediència de la coalició de Junts pel Sí.

El procés cap a la independència de Catalunya, determinat a ser pacífic i democràtic, ha intentat funcionar dins la legalitat de l’Estat espanyol. Tenim l’objectiu clar de carregar-nos de raons, recercar cada possibilitat, fer tots els intents possibles legals per explicar la seva posició, sense trencar la llei, ni de fet, cap finestra. Tenim un compromís cívic i de la gent i una confiança en la força de la democràcia que una revolució democràtica té més números per produir un país democràtic.

Però queda el fet que la independència de Catalunya va contra la llei espanyola. La Constitució Espanyola clarament i amb certa histèria, declara que l’Estat espanyol és indissoluble. En algun moment, agradi o no, per ser independents, els catalans hauran de trencar la llei espanyola. A menys que puguem fer el miracle d’aconseguir que els espanyols entreguin les claus de manera voluntària, els catalans haurem de desobeir.

Com serà aquesta desobediència? Avui és el 328è aniversari d’un acte històric de desobediència de l’estat on vaig passar la joventut, el 48è estat més petit, el més impronunciable, Connecticut. Pot ser ens pot servir d’exemple. El senyor Thomas Hooker va fundar l’estat, deixant l’estat veí de Massachusetts per les restriccions sobre el sufragi, i va escriure el que consideren alguns com a “la primera constitució escrita que es conegui que va crear un govern i del qual el govern dels Estats Units és un descendent directe”. La Constitució de Connecticut (les Ordres Fonamentals, es deien) reclamava la separació de poders, una sola assemblea forta, i un governador no triat pel rei britànic sinó elegit per l’assemblea connecticutiana. (També cal notar que Hooker va escriure les ordres al 1636 pocs anys abans de la Revolta dels Segadors, que també va tenir rastres clarament democràtics, i on es va declara la República Catalana al 1641.)

Al 1662, el Rei Carles II de Gran Bretanya, va concedir a Connecticut un Estatut d’Autonomia (‘charter’), basat en les seves Ordres Fonamentals i que va formalitzar els seus òrgans governamentals i va fer oficial la seva independència de Massachusetts. Però ja al 1680, la corona britànica va decidir d’anular els estatuts dels diferents estats de Nova Anglaterra per recentralitzar el control en una sola administració que es deia el “Domini de Nova Anglaterra”, amb un sol governador anglès: Sir Edmund Andros, i sota control directe britànic. Oi que us sona? Entre altres coses, els britànics volien regular el comerç. Els de Nova Anglaterra, en contrast amb els dels estat surenys, no tenien un sol cultiu bàsic, i havien evolucionat a ser comerciants i mercaders, i de fet, competidors amb Gran Bretanya. Controlar el comerç donaria beneficis a Gran Bretanya de mena política i econòmica.

Però Connecticut s’hi va resistir. L’estat es va negar a entregar el seu Estatut d’Autonomia, i va continuar governant tal com feien abans. Andros al final va decidir de viatjar personalment a Hartford, la capital de Connecticut per agafar el document físic per tal d’establir la seva autoritat. Va discutir amb els líders locals durant hores, amb el l’Estatut d’Autonomia a sobre la taula, fins ben entrada la nit. De sobte, algú va apagar les espelmes, i el pergamí va desaparèixer.

La llegenda diu que algú va agafar l’estatut i el va passar per la finestra a Joseph Wadsworth que esperava fora, i que el va amagar en un forat d’un famós roure majestuós i vell que estava a prop. Andros va marxar de Connecticut amb les mans buides.

Andros va tornar a Boston i va tirar endavant amb el seu pla de recentralització de totes maneres, però la llavor de la desobediència ja s’havia plantat. Andros només va durar dos anys, el van destituir durant la Revolta a Boston i el Domini de Nova Anglaterra es va dissoldre. Les Corts Generals de Connecticut (diguem-ne, la Generalitat Connecticutiana!) va declarar que l’Estatut d’Autonomia, i totes les lleis que en provenien, “tindran força i virtut plenes pel futur” i el va mantenir com la llei de l’estat fins i tot després de la independència de Gran Bretanya, fins l’any 1818.

Epíleg: L’arbre en que es va amagar l’Estatut d’Autonomia de Connecticut va arribar a tenir una circumferència de 10 metres, però al final va caure a causa d’una turmenta molt forta l’any 1856. La gent va venir d’arreu per recollir records d’aquest símbol de la desobediència i de la independència, mentre la banda musical d’un comerciant local tocava música funeral. A la posta de sol, tots els campanars de la ciutat van sonar amb l’homenatge. La fusta es va fer servir per crear moltes coses, entre elles la cadira del President de l’Assemblea General de l’Estat de Connecticut, que ara diuen que compleix els desitjos als que s’hi seuen. El Roure Estatuari, com es diu, és l’arbre oficial de Connecticut i té l’honor d’estar al darrera de la moneda de 25 cèntims. Més important, és clar, Connecticut va poder mantenir la seva autonomia—inclús després de decidir formar-se part dels Estats Units d’Amèrica. Andros, en canvi, se n’ha oblidat amb el temps.