Fa gairebé tres anys que no he publicat res sobre informàtica. Al llarg dels últims anys he dedicat més i més temps a compartir informació en anglès sobre el procés d'independència de Catalunya. Visc dels estalvis. En aquest respecte sóc afortunada, encara en puc viure. Em recordo la primera vegada que vaig visitar la seu de l'ANC, quan encara estava al carrer París. Em van comentar que una de les raons que hi havia tanta participació és perquè hi havia tanta gent a l'atur, amb temps més o menys lliure.
Quan ja visquem a la República Catalana, penso tornar a treballar escrivint sobre informàtica, sobre l'autoedició, sobre els mitjans, sobre la lluita per la igualtat. Tinc unes boges ganes de tornar-hi.
Mentrestant, continuo treballant per la independència. Escric, faig conferències, tuitejo, planejo i dono recolzament a iniciatives internacionals. Però últimament hi ha un fenòmen que no m'acaba de fer el pes: tota mena de gent que envia consells i queixes sobre el que hauríem de fer. "Per què no feu això," diuen, "per què no feu allò?" I cada vegada més: "per què no heu fet això? Per què no heu fet allò?"
Només uns quants d'aquests són els que els americans anomenem "armchair quarterbacks", els que ideen les actuacions idònees des de la comodidat de la seva butaca a casa, després enviant directives als que ho haurien d'implementar.
La gran majoria és gent que realment vol fer alguna cosa i no sap a on començar.
Però el que m'havia inspirat del moviment a favor de la independència és que abans quan algú tenia una idea, no demanaven als altres que la posessin en pràctica. La feien. Estic parlant de l'Enric Canela i Manel Bargalló que van tenir la idea de manifestar-se a Brusel·les, i que van aconseguir que 10.000 hi ho anessin a fer. Em refereixo a Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis que van pensar que s'havia de demanar la gent del seu poble la seva opinió sobre la independència, i malgrat que el Parlament ja havia votat que no calia en aquell moment, i que el govern espanyol havia sentenciat que no es podia en aquell moment, ho van montar de totes maneres. Estic parlant de tota la gent que es va desplaçar a Arenys de Munt aquell dia de setembre ara fa 6 anys (6 anys!) i van pensar que podrien montar consultes als seus propis pobles, i les van fer. Estic parlant dels quatre que, també a Arenys, van decidir crear l'ANC, i el van començar a crear.
Cap d'aquests va escriure una carta emplaçant un altre a implementar la seva idea.
Estic parlant de la gent de Verges que va montar la primera estelada feta d'espelmes. Els de Vic que van fer un lipdub que a hores d'ara té més de dos milions de visites. El cicliste que va recòrrer 41 comarques amb 41 dies, i els amics que l'ajudaven a montar sopars i col·loquis en els pobles a on arribaven. Els que van creuar Estats Units amb llibres (meus!) sobre Catalunya i samarretes del Barça. Els que van montar assemblees a l'estranger sense permís de ningú per visibilitzar la primera Via Catalana. Els que van crear la bici SignaMòbil per anar a buscar signatures lluny del centre del seu poble. Els que van pensar que també cantant podrien afegir a escampar el missatge. I sí, els que des de dins de l'Assemblea van montar les tres manifestacions més espaterrants de la nostra història.
I hem fet, entre tots, una montanya molt gran. Però no hem acabat encara. Encara no hem guanyat la independència. I l'ANC s'ha fet grandet, però no tan gran com que la resta de gent, els catalans que no en són membres, poden desentendre's del procés. No guanyarem sense vosaltres. L'ANC ha mobilitzat manifestacions increïbles, però només amb el vostre ajut, la vostra participació. I ara mateix, us necessitem més que mai.
Per això que us escric aquesta carta. Necessitem que cadascú de vosaltres, que està a favor de la independència de Catalunya o que està a favor de poder decidir si la tenim o no, que
us apunteu a la Meridiana l'11 de setembre. I no només això. Necessito que penseu en com fer que cadascún dels vostres amics i familiars també hi vagin. Que sigui la manifestació més multidinària que mai haguem vist. Sabem tots que si no ho és, si no hi ha tanta o més gent que l'any passat, l'única cosa que sentirem de la premsa, encara que siguem una millonada de persones, és que ara n'hi ha hagut menys.
Hem decidit fer aquest procès sense violència. Ho trobo absolutament necessari, correcte i lloable. Però requereix, per tant, que fem les coses de manera massiva, o si no, no ens fan cas. No importa que ja sàpigues el que vas a votar, o que ja haguem fet quatre manifestacions històriques, cal fer-ne una més. Igual de pacífic, igual de democràtic, igual d'alegre, i una miqueta més gran. Perquè el món sencer vegi una vegada més que anem en serio.
Per tant, et pregunto: què pots fer TU perquè la manifestació de l'11S sigui un éxit? Deixa de pensar idees pels altres i pensa en el que tu pots fer ara mateix. I llavors, fes-ho. Ara és el moment de posar el teu granet de sorra.
