Celebrem la desunió!

Permeteu-me parlar de vosaltres aquesta vegada, i no incloure-m-hi, ja que per bé o mal, els americans anem pel món amb una certa confiança fins i tot una certa arrogància que es pot fer tot, i que la nostra força ve justament de la nostra caos, de les nostra diversitat gràcies a cinc segles d'immigració, de la nostra joventut (com a país), i dels nostre esperit independent.

Us haig de dir una cosa important. Teniu una por insalubre a la desunió, i penseu que de la desunió ve el fracàs. Espectres de derrotes antigues—propiciades per la desunió—us roben la son. Sospiteu que de certa manera aquesta inhabilitat de posar-vos junts per superar els obstacles que venen de Madrid té més a veure amb una característica intrínseca catalana (tres caps, quatre opinions) que no pas amb l'esforç concertat i demolidor d'un estat en contra. Heu patit en primera persona tants lideratges negatius que no us fieu gaire dels líders polítics, encara que siguin els vostres mateixos. Massa vegades, us han venut a Madrid a canvi d'un plat de llenties, i a sobre, no us han tocat ni les llenties.

En lloc d'assenyalar el maltractament, heu internalitzat i acceptat la culpa. No sabeu veure la gran força que heu acumulat, i sembleu empentats en només veure problemes.

Ara, per un moment, mireu-vos pels meus ulls. Jo veig una multitud de gent de tota mena. Veig gent rica i no tan rica, amb estudis i sense, músics i futbolistes, arquitectes, economistes, juristes, taxistes, i gent que fitxa cada dia però viu més els caps de setmana. Veig joves, pares, i avis. Veig cooperativistes, gent de caus, escoltes, excursionistes, escriptors, castellers i cantaires. Veig banquers i economistes, emprenedors i tecno-geeks, feministes i ecologistes, mossèns i fidels. Veig gent a l'esquerra força esquerra, i gent a la dreta força dreta. I molta, molta gent entre mig.

També veig gent que penqueu molt per la independència i alhora veig gent que us n'ocupeu d'altres coses. Alguns no teniu el luxe de passar hores i hores fent bustiades, trucades, i reunions interminables. Altres sabeu que la vostra aportació a Catalunya pren la forma de cantar, escriure, prestar diners, fer empreses, conduir autobusos, apagar focs o connectar cables. I uns quants més ja heu fet el que heu pensat que podíeu fer, i llavors heu tornat al dia a dia de les vostres vides, a cuidar els vostres fills o pares o avis, als vostres somnis particulars.

D'això no se'n diu desunió. D'això se'n diu transversalitat. Però no us desespereu i no deixeu que us enredin: no és pas neutralitat. Tots teniu claríssim que la millor opció per Catalunya—i també per Espanya—és que Catalunya sigui una república independent. Esteu radicalment declarats a favor de la República Catalana, res de neutrals.

Llavors, sabeu el que veig? Veig que tots vosaltres us heu reunit en grups petits i grans, en partits polítics i organitzacions cívics, i a la sobretaula, i heu fet el que calia perquè la independència de Catalunya sigui el tema més parlat durant els últims anys. Inclús quan no deixaven parlar els partits catalans, parlaven sobre Catalunya. No només parlat, sinó votat. Perquè tingueu-lo clar: fins assolir la independència, cada elecció va sobre Catalunya.

Per què ha acabat primers a Catalunya En Comú a les eleccions espanyoles quan el 27S els seus resultats han estat tan minsos? Tres raons: 1) ens han promés un referèndum—que no poden entregar, però ha colat igualment; 2) és una evidència que passés el que passés, els partits independentistes serien minoria al Congreso de Diputados, però Podemos, amb el suport de En Comú tenia almenys una possibilitat teòrica de guanyar majories, i per tant, potser, podria ser un vot 'útil', i 3) francament els d'ERC i DiLL no han sapigut explicar què hi anaven a fer (i aquests a sobre han canviat el nom! Que no saben res sobre el Branding?) Digue'm que hi vas per deixar l'escó buit, per treure els diners de l'escò dels altres, per fer una delegació d'independentistes, però no m'expliquis cuentos.

És curiós que els d'En Comú sempre ens diuen als independentistes que hauríem de ser més transversals, que hauríem de ser oberts als que són només "sobiranistes" o als que "volen decidir-ho tot" (sense especificar-ne les prioritats). I tant, benvinguts. Però ja aniria més enllà.

Malgrat ser d'esquerres, jo no vull crear un 'país d'esquerres'. No vull fer fora els que no pensen com jo. Vull que hi hagi un sistema electoral, i d'educació i de premsa, lliures i justos que permeten decidir democràticament les polítiques del país, segons les circumstàncies.

Som els immigrants que tenim clar que no és la unitat que porta la força—la unitat és un avorriment!—és justament la transversalitat, la diversitat, és la cacofonia a vegades, perquè és quan som tots diferents, amb habilitats i forces diferents, que podem respondre de totes les maneres necessàries i tindrem, entre tots, totes les eines que necessitem per afrontar els reptes que tenim davant. No obliguem que tots siguem iguals, que el resultat seria un afebliment no només del nostre moviment cap a la independència, sinó també al país que volem construir. Com la biodiversitat, la políticadiversitat ens fa més forts, més productius, més resistents.

Celebrem la desunió (i també la desUnió!). No hi tingueu por. I tirem endavant per guanyar la República Catalana de tots, amb totes les seves variacions.