Homenatge a Catalunya: lectura obligada, de nou

Publicat el 19 de desembre de 2012 per lizcastro

Igual és perquè sóc una persona tipus “vas mig ple” però m’he frustrat bastant aquest matí escoltant el programa “El perquè de tot plegat” de RAC1, en el que el Jordi Basté ha entrevistat als líders dels partits que no han firmat el pacte per la consulta. He quedat estorada mentre els d’ICV i PSC han dit que sí, sí, estan d’accord amb el dret de decidir, i se suposa almenys en el cas de la Camats, en la independència mateixa, però han omplert les seves aportacions amb crítiques sobre les formes, la manera en que es va arribar al pacte, el fet de que era pacte entre ERC i CiU només, i mil coses més supernegatives. Parlen d’exclusió, fins i tot, quan és evident que qui han exclós són ells a si mateixos, a l’hora de rebutjar qualsevol negociació amb el govern i amb ERC. Fins i tot el Carod Rovira hi ha ficat cullerada. Però què més volen aquesta gent?

I m’ha fet recordar molt a Homenatge a Catalunya, de George Orwell, del que segur que coneixeu la història millor que jo. Però si no, ja és hora de que el torneu a llegir. Orwell explica en detall com els Republicans Catalans es van dividir en grups cada vegada més petits, amb unes exigències de puresa i de formes tan bèsties que ningú mai no es podia cumplir, fins al punt de matar-se mútuament fins estar esclafats pels franquistes.

Estem (m’incloc!) més a prop que MAI. Igual el camí i fins i tot el resultat no seràn perfectes, però ostres, és un començament. Si no comencem per algun costat, no arribarem enlloc. Hem de mantenir la confiança, fins i tot la fe, i sobre tot la generositat als altres. Ens hem d’escoltar. Ens hem de creure. No deixem perdre aquesta oportunitat.

Saps que va dir realment Gerard Piqué sobre la independència?

Publicat el 14 de novembre de 2012 per lizcastro

Versió en anglès a http://www.newscatalonia.com Si teniu amics anglòfons, compartiu-lo amb ells, si us plau.

M’he despertat amb la notícia que en Gerard Piqué deia que pensava que la independència faria mal a Catalunya. No em quadrava del tot, i he trobat que això és perque no era cert del tot. Aquí us ho explico.

Us avanço la llicó: mireu bé la font de les notícies, i també qui us les explica.

Aviam què opineu.

Aquí teniu la transcripció que he fet de la part de l’entrevista que parla sobre política.Comença a 14:40.

Jordi Basté: Tema polític. Jo sé que això costarà. Per tant, si tu has de passar la cabra, passes la cabra, sense cap tipus de problema. Aniràs a votar?

Gerard Piqué: Sí.

Tens clar qui votaràs?

Sí.

No m’ho diràs.

No.

T’interessa la política?

En part, crec que a tothom li devia interessar encara que sigui el més mínim.

Et vas quedar molt al.lucinat de la Diada de l’11 de setembre, del que va passar?

Sí. I cap al positiu. És a dir, al final és un poble, és la nostra terra, que es manifesta i que no està d’acord amb unes coses, i que surt al carrer, i no estem parlant ni de cent ni de doscentes mil persones, estem parlant d’un milio i mig. Aixì que sí, que sí, em va sorprendre.

Tu vas ser-hi?

No, estava amb la selecció.

És veritat, estaves amb la selecció. Haguessis, si poguessis pogut estar, hi haguessis anat?

No, ni m’ho he plantejat.

La família hi va anar?

Sí, els meus pares, sí.

Què penses del dret a decidir?

Home, jo crec que estem en una democràcia i tothom tindria que tenir el dret a decidir. Una altra cosa és que desprès no sigui aixì, però, vamos, el que diu la democràcia és que tothom té dret a opinar i a votar i aixì.

I la independència?

Bé, crec que la independència, no m’agradaria ficar molt en el tema perque crec que no, no és una cosa que ara mateix, doncs, està clar que està en l’aire i que tothom, tothom en parla, no? tothom opina, jo crec que sí, jo crec que no. Crec en els últims anys ha anat a més, hi ha més gent que ho pensa i més gent que creu que sí. Jo, sincerament, si t’he de ser, si t’he de ser sincer, a l’inici de tot, el que fa la independència és que Catalunya seria més débil i Espanya seria més débil, tot lo que és separació, tot el que és separar, fa que les dos terres involucrades siguin més débils. A partir d’allà, està clar que no sé com aniria. Mai ningú sap. Ningú té una bola de cristall que digui, no, no, pués Catalunya creixeria a la hostia i Espanya en canvi doncs sense Catalunya que és un dels motors doncs, patiria molt. No se sap. I crec que també, que és un sentiment que ara doncs, s’ha incrementat degut a que molts catalans es senten, doncs, no sé si la paraula és mal tractats però sí que senten que no estan d’acord amb moltes de les decisions que pren el govern. A partir d’aquí, doncs, cadascú té el seu…

Però m’estàs dient ara “dret a decidir” sí? és a dir que hi hagi l’opció que Catalunya pugui escollir lliurement si vol o no vol perque estem parlant d’un partit, jugar un partit de futbol, no està dient que si sí o si no, que cadascú voti el que vulgui…

que voti el que vulgui…

i a partir d’aquí, ja veurem.

I a partir, ja veurem. Jo de veritat, no, ara, és el que penso, és a dir al final si no, tornem a una época en la qual, si la gent no té dret a opinar i a dir el que sent, i ostia és que tornem a una época passada que crec que ja l’hem passat, crec que l’evolució va, anem, mirem cap endavant, no mirem cap endarrere. 

Liz Castro on Catalonia – Vídeos sobre Catalunya de part d’una americana

Publicat el 12 de novembre de 2012 per lizcastro

Versió en anglès/English version

Moltíssimes gràcies a tots els que heu llegit l’entrada anterior en aquest bloc sobre el vídeo de Sharif i les meves elucubracions sobre la seva veracitat, i si era important que era autèntic o no.

Al final, he decidit de deixar de pensar en ell i en el seu lloc inspirar-me en l’èxit que ha tingut el seu vídeo per trobar noves maneres d’explicar als meus compatriotes què és el que passa a Catalunya. (Però afegeixo subtítols en català per vosaltres, només cal clicar el “cc” i seleccionar “Catalan”.)

El primer vídeo és una introducció al projecte, explicant qui sóc i el que espero aconseguir. Ho he fet d’una manera casolana a posta: no sóc periodista sinò escritora d’informàtica amb força coneixement sobre Catalunya. Les meves opinions i observacions són personals, però basades en molts anys d’interaccions amb Catalunya. D’aquesta manera les podreu avaluar amb coneixement de causa.

El segon vídeo ja és de l’estil que espero que tinguin els vídeos futurs: parlo sobre un tema d’actualitat—en aquest cas l’estreno de la pel·lícula Fènix 11*23—i l’explico a un públic americà, amb un aprofundiment en les causes i origens del tema que normalment no arriba aquí.

Jo no sé si li interessarà a cap americà. Ja us he dit abans, no és que no ens importa el que passa fora, és que tenim molt per preocupar-nos aquí dins. Però si voleu ajudar-me a compartir els vídeos, doncs, igual els cridem l’atenció.

Estic totalment oberta a idees per futurs vídeos i també a correccions al meu català, que espero que s’entengui, però que estic segura que deu contenir forces faltes. Us podeu posar en contacte amb mi o a través d’aquest blog, o a Twitter.

Si ja te’l saps, no ho diguis!

Publicat el 8 de novembre de 2012 per lizcastro

Vaig escriure aquest post originalment en anglès. Segur que el català està ple de faltes, però espero que encara aixì és més intelligible del que faria el Google. Estic totalment oberta a que me’l corregiu.

---

Si tens nens petits, hauràs tingut l’experiència de que et vinguin a explicar un acudit o endevinalla, i abans d’arribar al final, et diuen “si te’l saps, no ho diguis”. Això és el que em va venir al cap mentres observava com es tornava boig l’internet sobre un vídeo de un novaiorquí, ostensiblement nou a Catalunya, sobre la seva experiència a la mani de l’11 de setembre.

De fet, vaig ser una de les poques persones a qui SharifStandup va enviar el seu vídeo, a través de Twitter, juntament amb Pau Gasol, Xavier Sala i Martín (malgrat amb el Twitter mal escrit), Gerard Piqué, Josep Ma Mainat, Antoni Bassas, Gavin Mair, i Help Catalonia, un grup curiós de gent. Quan vaig mirar per primera vegada el compte de Twitter d’en Shafir, seguia a 13 persones, i el seguien 3. Jo vaig ser la quarta.

Com a molts i molts altres, em va encantar el vídeo. És bastant maco i força precís i cumpleix el que crec que és un desig de molts catalans: que algú de fora us reconegui per qui sou. Sharif menciona una llista de símbols catalans, des de La Moreneta fins al caganer.

No tan sols em va agradar, sinó, en vaig tuitejar, en català i anglès, i ràpidament va començar a escampar-se per la xarxa. Cap al vespre, ja l’havien vist 6000 persones, a l’endemà ja eren 65.000. Si busques “sharifstandup”, és el meu tuit a dalt de tot de la llista, ja que me’l van retuitejar i favoritejar varies vegades. SharifStandup ara té més de 1600 seguidors.

Aixì que em sento una mica responsable. I preocupada. I tinc curiositat. Abans de fer-se viral, li vaig enviar un tuit demanant-li sobre el vídeo. Les seves respostes inicials semblaven autèntiques, però no va oferir cap informació sobre ell mateix.

El dimecres, vaig insistir més, demanant, “Ens pots explicar qui ets? Has tingut molta reacció, i espero no haver-me equivocat ajudant-te.”

Va ser llavors quan en SharifStandup em va començar a seguir. Per ara, mantindré privats els seus DMs, i em limitaré a dir que no vol identificar-se i que diu que és el que pretén ser en el vídeo.

La veritat és que ara no ho tinc clar. Li vaig explicar tota la història a la meva filla (petita) i ella va dir, “Aixì que t’està prenent el lloc?” I vaig haver de riure-m. Al principi ho negava. És cert que em fa molta il.lusió que expliqui el que passa a Catalunya. Però admetré una mica de gelos també. M’he fixat en un moment que el segueix Eduard Voltas i Quim Monzó, i a mi no m’han seguit mai!

Però evidentment, això són tonteries. Més important és la qüestió de què hi ha exactement sobre aquest tio, jove, inteligent, i sí, de color, parlant sobre Catalunya, en anglès, que ha fet tant contents a tots aquests Catalans? Has de llegir els comentaris al vídeo a Vimeo. Hi ha actualment més de 400 notes de gràcies i agraïments, sobre tot en anglès, però de part de Catalans, no Americans. Els hi va tocar la fibra.

El fet de que diu que no tenia idea sobre Catalunya o les seves aspiracions d’independència abans de topar-se amb la marxa és una part esencial de la història. Si ja te’l saps, no ho diguis. Però diu que no en sabia, que és autodidacte. També em recorda als de 15-M que rebutjava la participació dels polítics. Si ja te’l saps, no ho diguis.

Jo he estat estudiant Catalunya durant molts anys. He traduït articles, editat llibres d’altres, tuitejat fins al excès, i no he rebut mai 65.000 visites en un dia. Aixì que el pensament següent és, igual ho estic fent malament. Igual hauria d’estar fent vídeos? Potser hauria d’escriure més i estudiar menys? Com puc aprendre del seu éxit? O és que si ja me’l sé, no ho puc dir?

I qui és el seu públic? ShafirStandup va donar el monòleg en anglès i va conseguir que la Mireia Seguí (la va conèixer a la mani?), li ajudés amb els subtítols. Vista la resposta impressionant de part de Catalans, els subtítols eren molt importants. El meu tuit en català va ser retuitejat tres vegades més que el tuit en anglès i fins i tot el tuit anglès va ser retuitejat sobre tot per Catalans.

Hi ha manera de que els Americans (o altres estrangers) parin l’orella a la situació a Catalunya? No ho tinc gens clar, i mira que ho he intentat. I la meva experiència és que és força difícil. Potser només perquè, com qualsevol altra gent, a nosaltres (que també sóc americana) ens desborda les nostres pròpies vides i és una persona poc usual que es preocuparà d’aprendre sobre un tema que sembla força localitzat a un pais a l’altre costat del món. Quants Catalans sabeu, per exemple, qui és Elizabeth Warren? I quants sabreu el que pensa sobre determinades qüestions?

I si és un fake? I què voldria dir ser un fake? Que passaria si resulta que és d’una agència publicitària? O d’un partit polític català intentant fomentar la independència? O d’un partit unionista intentant, una vegada revelada la veritat, que tots quedin com uns tontets? I si només llegeix un guió? Si viu a Catalonia?

Si llegeixes els comentaris al vídeo, o la discussió a Twitter, veus que hi ha bastanta gent que dubta. Alguns diuen que no importa. I si fa contenta a la gent, si anima a la gent a pensar en la independència, això ja és un guany, encara que resulti al final que no és qui prometia ser?

N’hi han d’altres que diuen que importa molt. Que si és mentida, farà quedar molt malamanet als independentistes, o que “les mentides i els enganys mai són bons per convéncer de res, evidentment”. Admeto que em sento protectora. Si resulta que no és autèntic, em farà ràbia haver-li ajudat a enganyar—encara sense voler—a la gent. Espero que sigui veritat. I si no ho és, que no fa massa mal. Crec que els Catalans estan acostumats a ser enganyats i no és cap broma.

Més que res, em pregunto qué més pot oferir SharifStandup. Diu que esperem el dimarts que vé, que penjarà un altre vídeo sobre Catalunya. Fins i tot m’ha demanat més llibres sobre el tema. I ja m’agradarà veure el que fa. I si té idees sobre com fer parlar la gent sobre la independència de Catalunya. I estic totalment disposada a donar-li el crèdit, i aprendre’n. I si pot fer que escoltin els Americans, doncs, chapeau, però no ho veig fàcil. Però si comença a saber-ne més, tindrà el mateix encant?

Però jo? Jo vull escoltar la gent que sap de que parlen. Vull llegir els articles de Vicent Partal. Vull escoltar l’Oracle amb Xavier Graset i les entrevistes de la Mònica Terribas. Vull lllegir llibres de Germà Bel i Carles Boix i Xavier Sala i Martín. Vull anar directe a la font i escoltar a en Artur Mas i Oriol Junqueras i Anna Simó i Eva Piquer i Toni Strubell, i a vegades fins al Joan Herrera i Pere Navarro, i bé, fins i tot a l’Alícia Sánchez Camacho.

I sobre tot, no vull ser l’únic americà que llegeixi i escolti sobre Catalunya.

Si te’l saps, digue-ho. I si pot ser en anglès també, millor.

Apreciat President Mas: Sobre Eurovegas

Publicat el 25 de juny de 2012 per lizcastro

Un amic m’ha enviat l’adreça on enviar notes al President Mas. Aquí és el que li vaig escriure sobre Eurovegas. Tu també pots fer-ho.

Apreciat President Mas:

Li escric per demanar-li que no deixi que s’instal.lin els d’Eurovegas a Catalunya. No porten res de bo aquí, només vici, corrupció, diners mal guanyats i perduts, i la idea de que només has de tenir sort, que no cal treballar fort. No és el missatge que vull donar als meus fills, no vull viure en una communitat que dongui molts diners als que tenen molta sort i deixen els que treballen fort enrera. Al Sr. Adelson no li importa gens el nostre pais, només vol extreure-li tots els diners que pugui. (I això és sense ni comentar el fet de que no volen pagar impostos ni seguir les nostres lleis.)

Jo no sóc d’aquí originalment, però m’estimo molt Catalunya i faria molta cosa per ella (i en faig). Si us plau, no ens faci això.

Rebi una salutació ben cordial,
Elizabeth Castro

Catalans: Parleu català!

Quin frustre. Aquí a Massachusetts, hem sentit a la ràdio d’aquí un reportatge sobre Rasquera i els seus problemes financiers i la solució, uh, creativa que votaran.

Però a part del que podem pensar sobre la seva creativitat, ens ha fet (al meu marit i jo) un frustre total sentir els catalans de Rasquera parlant només en castellà! 

Podria suposar que el periodista que hagi arribat a Rasquera només parla castellà i els bons Rasquerencs estaven fent un esforç per fer-se entendre.

Però, sent americana i catalanoparlant, hi ha una altra possibilitat: que els Rasquerencs han suposat que el periodista no entengués el català i no han ni intentat parlar-ne.També possible que el periodista hagi intentat parlar en català i l’han respós en castellà. 

A mi m’ha passat mil vegades: estic tenint una conversa amb algú que no conec, en català, i per la raò que sigui, explico que no sóc catalana, sóc americana. I passa una cosa ben curiosa: l’altra canvia al castellà! Fins i tot quan sàpiguen, perque ja hi hem estat enraonant una estona, que parlo català, fins i tot quan sentin que el meu castellà surt fatal aquests dies, la veritat sigui dita. És curiós, penós, i perillós.

En les meves classes de sociolingüística, a la universitat, vaig aprendre que la gent parla un o altre idioma no perque és maco, sino per necessitat (tret d’algun bitxo raro com jo…). Necessitat. Quan no hi ha necessitat, la gent és super-eficient amb els idiomes. Els nanos, per exemple, si els canvies de país, perden l’idioma anterior en un tres i no res.

Si sempre parleu castellà, no hi ha necessitat que ningú parli el català.

Mireu catalans, no m’agrada dir a la gent el que heu de fer, però parleu català, si us plau. Si no vosaltres, qui ho farà?

[Actualització: He trobat el periodista, Gerry Hadden, a Twitter, i li he demanat si parla o no català. Diu que no, malgrat haver viscut a Barcelona des del 2004. Això reforça més encara el que estic dient. En Gerry no parla català perque tots li parleu sempre en castellà. No té necessitat.]

Jocs de paraules

L’altre dia, vaig llegir una entrevista a Josep Rull, Secretari d’Organització de CDC a El Punt/Avui. Ell continúa aquest vessant recent de CDC de pronunciar-se a favor de l’estat propi sense ser o almenys dir-se ‘independentista’. Jo, com molts altres, no acabo d’entendre la distinció.

Com a optimista (ingenua?), vaig seguir el congrès de CDC amb esperança. Al principi, vaig trobar la comparació amb Massachusetts graciosa, sobre tot perque jo visc a Massachusetts. Potser sí que hi ha alguna cosa en comú: tamany, tecnologia, i, malauradament, el poder concentrat en una sola ciutat (lluny de casa meva, ai las).

I quan els de CDC van votar a favor de l’esmena que diu “promoure el debat en el si de la societat per tal de construir l’Estat propi que ens garanteixi la pervivència com a nació” entre mig de crits de “Independència!”, vaig pensar, “Per fi! Convergència es pronuncia més o menys clarament sobre la independència. Ara sí que tirem endavant.”

Inmediatament, vaig buscar el PDF de les ponències per fer-les servir per un article per la premsa americana explicant que hi havia hagut un esdeveniment molt gros, molt significatiu. Aquella nit no vaig dormir.

Però no vaig acabar d’escriure l’article. Perque l’endemà, vaig escoltar l’entrevista d’Oriol Pujol a Els Matins (03:50), i a la pregunta de la Mònica Terribas “Per què utilitzen ‘Estat propi’ i no ‘independència’, no és el mateix?”  en Pujol va contestar, textualment, “No, no és ben bé el mateix, però podria arribar-ho a semblar…”

Aquesta frase m’ha recordat a Bill Clinton quan va dir, davant d’un jurat, que “depenia de que volia dir la paraula ‘ser’”. Va ser en aquell moment, altra vegada ingenua, que vaig deixar de creure res del que deia un president a qui havia votat amb orgull dos cops.

Perque si anem a jugar amb paraules, la comparació amb Massachusetts perd tota la gràcia. Perque Massachusetts és un estat propi, però de sobirà i independent, no té res.

Jo no sóc dels que criden ‘botifler’ ni crec que tots els polítics siguin corruptes. Però tampoc no sóc idiota. Crec que hi ha molta gent com jo. Llegim les notícies i escoltem les entrevistes. I estem farts de crits de independència seguits per noves definicions de què vol dir “independència” exactement. En resum, volem creure-hi, però ho posen ben difícil.

Mirin, Srs. Pujol i Rull i Convergència en general, ja han passat massa coses perque tinguin el luxe de jugar amb paraules. Parlin clars, si us plau. Abans de que els deixem d’escoltar.

[Actualització] Avui veig que en Salvador Cardús ha escrit a La Vanguardia del 4 d’abril un article semblant, però millor. Recomanat.