Me’n fio plenament: compartint “What’s up with Catalonia?”

Publicat el 7 de març de 2013 per lizcastro

Avui he començat una nova etapa en la meva carrera de “editora digital”. He fet disponibles les versions electròniques de “What’s up with Catalonia?”—el nostre nou llibre que explica el procés sobiranista català al món anglòfon, gràcies als assajos de 35 experts—al web de Catalonia Press.

Podeu també descarregar-los aquí:

• EPUB (per gairebé tots els lectors, menys Kindle)

• Kindle/Mobi

• PDF

Mai no he estat ni fan ni usuària de protecció contra còpies dels meus llibres digitals, però aquesta és la primera vegada que permeto explícitament que la gent en faci còpies i que el comparteixi amb els amics i coneguts. Direu que sóc boja, o que senzillament m’he desfet de l’idea de vendre el llibre, però crec (i espero) que no sigui certa cap de les dues afirmacions.

Per començar, des de que tenim llibres, la gent els comparteix. L’edició digital no canvia això, de fet ho facilita. Això fa pànic a les grans editorials, però no ho hauria de fer. Ens assabentem dels llibres que volem llegir moltes vegades via els llibres que ens han deixat els amics. La meva idea és que si comparteixes “What’s up with Catalonia?” amb un amic, és una manera de que es difongui i es conegui el llibre, i que el vulgui donar suport.

I sí que demano suport econòmic. Que copieu el llibre no vol dir que no el podeu comprar. Si us plau, compreu-lo! Els escriptors i jo hem treballat molt per fer-lo i quants més venem, més recursos tindrem per fer-ne de més. Hi ha molta feina per fer.

En paper, es pot trobar a la Botiga VilaWeb (Carrer Ferlandina), Llibreries Laie (Pau Clàris, 85, Parc Güell, Pedrera, i Museu Picasso), Llibreria Índex a Villassar de Mar, i pròximament a les llibreries de la cooperativa Bestiari.

I online, es pot trobar a

• Amazon US | Amazon UK | Amazon.es | Amazon.fr | Amazon.de | Amazon.it | Amazon Canadà | Amazon Brasil | Amazon Japó

• Barnes & Noble

• Apple iBookstore

També podeu fer-me una donació de la quantitat que voleu via Paypal. Jo dedicaré aquells diners a enviar exemplars del llibre a biblioteques públiques, polítics, empresaris, professors d’universitat, o a cualquier altra persona qui en demana, o a traduir i editar noves edicions d’aquest llibre o d’algun de nou sobre Catalunya. Podeu estipular les limitacions que vulgueu!

Gràcies pel vostre suport. N’hi ha que dirien que això és una gran aposta, que sí la picaresca i Lazarillo i no sé què més. Però quan passo per Catalunya, el que veig és gent honorable, com a qualsevol altre lloc, intentant viure el millor que poden. Me’n fio plenament. Ja m’heu donat molt suport en la campanya Verkami per enviar exemplars del llibre a tot el món, estic segura que m’ajudareu en quant pogueu. No puc demanar res més. Merci.

Una nova mena de pedagogia (i la portada i una mostra de “What’s up with Catalonia?”)

Publicat el 2 de febrer de 2013 per lizcastro

Descarregueu una mostra del llibre, What’s up with Catalonia?

_______________

N’hi ha molts que estan farts de fer pedagogia. Però crec que el problema no resideix en la pedagogia en sí, sinò en el que se n’esperava treure.

La vella pedagogia tenia com a objectiu un millor enteniment entre Espanya i Catalunya. La idea era que si ens portessim bé, ens expliquessim tranquil·lament qui érem, amb bons mots i modals, doncs ens tractarien millor, i igual trobaríem aquell encaix que tants desitjaven.

Però molts s’han cansat de tants esforços poc efectius i ara sento una i altra vegada, que ja s’ha acabat la pedagogia, que no val per res.

Però trobo que encara queda una mena de pedagogia que igual sí que interessa. I la diferència rau en la intencionalitat. En lloc d’explicar coses perquè ens entenguin i perquè hi podem quedar, crec que estaria bé explicar per què marxem.

L’altre dia a Twitter, he passat una estoneta xerrant amb un noi de Madrid. La conversa havia començat malament, amb un to desagradable, però li hem demanat respecte, i s’ha capgirat la conversa, no del tot, però notablement. Escoltava. No entenia gens perquè els catalans volem el nostre propi estat però sí que hi tenia curiositat. Tenia poca informació sobre les queixes dels catalans i havia atribuït tots els problemes a polítics corruptes o ineficients. No tenia consciència de les greuges més forts que pateixen els catalans.

També avui he rebut un mail d’un periodista europeu demanant-me sobre la situació a Catalunya. (True story.) Fins i tot havia estudiat català durant una época, però amb falta de pràctica, l’havia perdut, i ara, malgrat parlar anglès, francès, castellà, i igual un parell d’idiomes més, tenia la sensació que li era tancada la informació sobre el que passa a Catalunya—perquè gairebé tot està en català. Havia llegit sobre el meu llibre imminent, “What’s up with Catalonia?” i per això s’havia posat en contacte amb mi.

I en els dos casos, he pensat que encara sí cal fer molta pedagogia. En el cas del primer, no perquè es canvïi, sinò perquè ho entengui i que sigui més fàcil ser bons veïns. I en el cas del segon, no perquè ens rescati sinò perquè ens dongui la benvinguda.

El meu esforç en aquest camp, el llibre “What’s up with Catalonia?” està a punt de sortir. Us convido a fullejar una petita mostra, que inclou la portada i contraportada, la taula de continguts, la meva nota, i l’índex (del qual estic ben orgullosa).

Per cert: el subtítol “The causes which impel them to the separation” (les causes que l’impulsen a la separació) és una cita directa de la Declaració d’Independència” d’Estats Units. Aquest document—de fet, un llistat de les greuges amb les que defendien la seva lluita els americans—també es veu a la portada.

Si us plau, compartiu aquest document amb qualsevol persona a que li pugui ser d’interès. No hem acabat fins que tothom conegui la nostra història. Amb els esdeveniments d’aquesta setmana, tenim més pressa que mai.

We are the media

Publicat el 16 de gener de 2013 per lizcastro

Són les 3 de la matinada a casa meva i no puc dormir. Només penso en aquesta campanya i en què haig de fer perquè funcioni aquesta vegada. Encara que sé que els únics qui ho podeu fer sou vosaltres. Bé, deixeu-me començar al principi.

Com he explicat en el vídeo, al novembre va fer 25 anys des de que vaig aterritzar a Catalunya, amb una maleta, una motxila, i una guitarra. Tenia 22 anys. Portava $800 a sobre, i tenia pensat quedar-m’hi un parell de mesos. Havia estudiat català a Califòrnia, havia asistit a l’Universitat Catalana d’Estiu l’any anterior, i tenia ganes d’entendre perquè la gent fa servir un idioma o un altre quan en té més d’un de què triar. Al final m’hi vaig quedar sis anys, i per molts d’ells, pensava que mai no marxaria. No sé el que és, però a Catalunya em trobo molt a gust.

Però la família tira molt i quan em van convidar a editar La Biblia del Macintosh en anglès, vaig tornar cap aquí, a Massachusetts, on visc ara. És clar que Catalunya no es deixa tan fàcilment i jo hi continuava pensant, i continuava tornant-hi.

I sobre tot continuava intentant explicar què és Catalunya a la gent d’aquí. Jo hi vaig estar quan la gent d’aquí el desconeixia per complert. No puc dir que jo el conegués abans d’anar-hi. No sortia mai als diaris, igual es parlava alguna vegada de Barcelona, però mai de Catalunya. Crec que van ser els Jocs Olímpics que ho van començar a canviar això. Algún póster de “Freedom for Catalonia” o “Catalonia is not Spain”. Llavors el turisme, i l’esclat d’interés en la Sagrada Família—jo em recordo d’haver-hi anat i haver-me trobat completament sola en aquelles escales caracol—i el Barça, i el menjar, i de mica en mica, la gent de fora comença a saber què és.

Jo mentrestant anava fent la meva campanya particular per fer conèixer la seva realitat. De feina, escric llibres d’informàtica, explico a la gent com fer pàgines web, i últimament com fer llibres digitals. I en els meus llibres, sempre he fet servir el que m’agrada denominar “exemples subliminals”… sobre Catalunya. Un dels primers va ser en la segona edició del meu llibre sobre HTML en el que volia explicar què eren els “frames” (una manera, ara anticuada, de dividir una pàgina web en trocets que podien canviar-se individualment, deixant un troç estàtic). I l’exemple que vaig crear era una llicó de català, molt rudimentari com pots imaginar, i encara que només tingui una llicó i mig (era un exemple de frames, al final de tot) va arribar a ser tan popular que si ara busques“Learning Catalan” a Google, continua a dalt de tot dels resultats.

També he parlat de Gaudí, del Barça, dels castells, de Vilaweb (per explicar com incrustar un vídeo en una página web). Em fa força gràcia que la gent que vingui a aprendre sobre HTML o EPUB i que acabin aprenent també alguna cosa sobre Catalunya!

L’any 2010-2011, la meva família i jo vam passar tot l’any a Barcelona, sobre tot perquè els nens acabessin d’aprendre bé el català. Va ser poc desprès de publicar el meu llibre sobre EPUB, el format estándar de llibres digitals. Vaig topar per casualitat amb la página web de Matthew Tree, molt conegut per vosaltres però bastant menys a Estats Units. Tenia una página amb tots els seus articles en anglès i em feien molta gràcia, però feia nosa llegir-los en la pantalla gran. Li vaig oferir de fer-hi una col·lecció en format EPUB, i em va dir que sí.

Poc després, vaig trobar un enllaç a un projecte súper interessant de Toni Strubell i Lluís Brunet. En Toni, encara no diputat per SI al Parlament de Catalunya, havia entrevistat a 36 personatges del món català i Lluís els havia retratat amb les seves fotografies impressionants. Toni va traduir els articles a l’anglès (va nèixer a Oxford, fill de refugiats i nét del Doctor Trueta). El resultat va ser un llibre impressionant que es deia, “What Catalans Want” i que tenia un propósit molt semblant al meu actual: donar a conèixer al món la situació real a Catalunya. Em vaig posar en contacte amb ells per oferir a fer el llibre en format digital.

I vaig fer els dos llibres. Fins i tot vaig arribar a fer versions impreses, gràcies a les noves tecnologies d’impressió sota comanda que permeten fer llibres en paper sense grans inversions financieres: Barcelona, Catalonia: The View from the Inside, de Matthew. La versió en color de What Catalans Want és particularment atractiu, i el text ajuda molt a entendre la situació a Catalunya. (També vam fer-ne una versió més económica en blanc i negre.)

I estan molt bé, molt interessants, i han tingut un cert éxit. Però no han tingut el ressó que jo volia fora de Catalunya. Encara.

I per què? Primer, haig d’assumir les culpes jo. En sé molt sobre fer llibres, tant en paper com en format digital, però de màrketing i publicitat en sé bastant menys. I no he sapigut fer-los conèixer. Tinc cert renom en el món de llibres d’informàtica, però aquests no compren molts llibres sobre Catalunya!

També haig de dir que els americans vivim en un país molt gran i a part de tenir certa tendència a pensar que estem al centre del món, és ben conegut, en la nostra defensa puc dir que és prou difícil per un de la costa est estar a l’aguait del que passa per exemple a Montana o Arizona, per estar vigilant el que passa a una petita nació a l’altre costat del món. Sobre tot si aquesta està permanent amagada per un país molt més gran i conegut.

Bé, doncs com podem captar la seva atenció? I no només dels americans sinò de tots els no-catalans. Crec que hi ha dues maneres. Aquesta campanya té dos propósits: recaudar diners per fer arribar 500 llibres a biblioteques, diaris i polítics d’arreu del món, perquè el llibre estigui a l’abast de la gent, perquè el puguin trobar sense haver de buscar-lo i dos, i sobre tot, fer conèixer el llibre. Si aquesta campanya és molt gran, si té molt d’éxit, si l’expliqueu a tots els amics, i sobre tot als que viuen fora, potser la campanya mateixa guanyará atenció i llavors igual pararan atenció també en el contingut del llibre i en la situació real del que passa a Catalunya.

Puc tuitejar tot el dia sobre Catalunya en anglès i puc fer un grapat de llibres i la gent comSharif poden fer vídeos, però si només ens escolteu els catalans, no ajudará gaire. Necessitem arribar als de fora. No és que ningú de fora us hagi de solucionar res, però no és de més que almenys se n’assabentin, que sàpigan interpretar les notícies que cada vegada més estiguin sortint als seus diaris.

Doncs, per acabar aquest post excessivament llarg (prometo que sóc molt més escueta aTwitter!), us prego que no només doneu suport financier a aquest projecte, si és que ho trobeu adient, sinò que també en parleu d’aquest llibre amb la gent que coneixeu fora de Catalunya. Que escriviu un mail a aquell cosí que viu a San Diego, a l’Erasmus que vas conèixer d’Amsterdam, a la neboda que ha anat a Londres a buscar-se la vida, i que entre tots fem conèixer el que passa de debò a Catalunya.

Com diu l’Amanda Palmer, cantant independent que ha tingut molt éxit recentment en KickStarter, “We are the media”, som nosaltres els mitjans.

Moltes gràcies pel vostre suport. Entre tots ho aconseguirem.

Liz

Homenatge a Catalunya: lectura obligada, de nou

Publicat el 19 de desembre de 2012 per lizcastro

Igual és perquè sóc una persona tipus “vas mig ple” però m’he frustrat bastant aquest matí escoltant el programa “El perquè de tot plegat” de RAC1, en el que el Jordi Basté ha entrevistat als líders dels partits que no han firmat el pacte per la consulta. He quedat estorada mentre els d’ICV i PSC han dit que sí, sí, estan d’accord amb el dret de decidir, i se suposa almenys en el cas de la Camats, en la independència mateixa, però han omplert les seves aportacions amb crítiques sobre les formes, la manera en que es va arribar al pacte, el fet de que era pacte entre ERC i CiU només, i mil coses més supernegatives. Parlen d’exclusió, fins i tot, quan és evident que qui han exclós són ells a si mateixos, a l’hora de rebutjar qualsevol negociació amb el govern i amb ERC. Fins i tot el Carod Rovira hi ha ficat cullerada. Però què més volen aquesta gent?

I m’ha fet recordar molt a Homenatge a Catalunya, de George Orwell, del que segur que coneixeu la història millor que jo. Però si no, ja és hora de que el torneu a llegir. Orwell explica en detall com els Republicans Catalans es van dividir en grups cada vegada més petits, amb unes exigències de puresa i de formes tan bèsties que ningú mai no es podia cumplir, fins al punt de matar-se mútuament fins estar esclafats pels franquistes.

Estem (m’incloc!) més a prop que MAI. Igual el camí i fins i tot el resultat no seràn perfectes, però ostres, és un començament. Si no comencem per algun costat, no arribarem enlloc. Hem de mantenir la confiança, fins i tot la fe, i sobre tot la generositat als altres. Ens hem d’escoltar. Ens hem de creure. No deixem perdre aquesta oportunitat.

Saps que va dir realment Gerard Piqué sobre la independència?

Publicat el 14 de novembre de 2012 per lizcastro

Versió en anglès a http://www.newscatalonia.com Si teniu amics anglòfons, compartiu-lo amb ells, si us plau.

M’he despertat amb la notícia que en Gerard Piqué deia que pensava que la independència faria mal a Catalunya. No em quadrava del tot, i he trobat que això és perque no era cert del tot. Aquí us ho explico.

Us avanço la llicó: mireu bé la font de les notícies, i també qui us les explica.

Aviam què opineu.

Aquí teniu la transcripció que he fet de la part de l’entrevista que parla sobre política.Comença a 14:40.

Jordi Basté: Tema polític. Jo sé que això costarà. Per tant, si tu has de passar la cabra, passes la cabra, sense cap tipus de problema. Aniràs a votar?

Gerard Piqué: Sí.

Tens clar qui votaràs?

Sí.

No m’ho diràs.

No.

T’interessa la política?

En part, crec que a tothom li devia interessar encara que sigui el més mínim.

Et vas quedar molt al.lucinat de la Diada de l’11 de setembre, del que va passar?

Sí. I cap al positiu. És a dir, al final és un poble, és la nostra terra, que es manifesta i que no està d’acord amb unes coses, i que surt al carrer, i no estem parlant ni de cent ni de doscentes mil persones, estem parlant d’un milio i mig. Aixì que sí, que sí, em va sorprendre.

Tu vas ser-hi?

No, estava amb la selecció.

És veritat, estaves amb la selecció. Haguessis, si poguessis pogut estar, hi haguessis anat?

No, ni m’ho he plantejat.

La família hi va anar?

Sí, els meus pares, sí.

Què penses del dret a decidir?

Home, jo crec que estem en una democràcia i tothom tindria que tenir el dret a decidir. Una altra cosa és que desprès no sigui aixì, però, vamos, el que diu la democràcia és que tothom té dret a opinar i a votar i aixì.

I la independència?

Bé, crec que la independència, no m’agradaria ficar molt en el tema perque crec que no, no és una cosa que ara mateix, doncs, està clar que està en l’aire i que tothom, tothom en parla, no? tothom opina, jo crec que sí, jo crec que no. Crec en els últims anys ha anat a més, hi ha més gent que ho pensa i més gent que creu que sí. Jo, sincerament, si t’he de ser, si t’he de ser sincer, a l’inici de tot, el que fa la independència és que Catalunya seria més débil i Espanya seria més débil, tot lo que és separació, tot el que és separar, fa que les dos terres involucrades siguin més débils. A partir d’allà, està clar que no sé com aniria. Mai ningú sap. Ningú té una bola de cristall que digui, no, no, pués Catalunya creixeria a la hostia i Espanya en canvi doncs sense Catalunya que és un dels motors doncs, patiria molt. No se sap. I crec que també, que és un sentiment que ara doncs, s’ha incrementat degut a que molts catalans es senten, doncs, no sé si la paraula és mal tractats però sí que senten que no estan d’acord amb moltes de les decisions que pren el govern. A partir d’aquí, doncs, cadascú té el seu…

Però m’estàs dient ara “dret a decidir” sí? és a dir que hi hagi l’opció que Catalunya pugui escollir lliurement si vol o no vol perque estem parlant d’un partit, jugar un partit de futbol, no està dient que si sí o si no, que cadascú voti el que vulgui…

que voti el que vulgui…

i a partir d’aquí, ja veurem.

I a partir, ja veurem. Jo de veritat, no, ara, és el que penso, és a dir al final si no, tornem a una época en la qual, si la gent no té dret a opinar i a dir el que sent, i ostia és que tornem a una época passada que crec que ja l’hem passat, crec que l’evolució va, anem, mirem cap endavant, no mirem cap endarrere. 

Liz Castro on Catalonia – Vídeos sobre Catalunya de part d’una americana

Publicat el 12 de novembre de 2012 per lizcastro

Versió en anglès/English version

Moltíssimes gràcies a tots els que heu llegit l’entrada anterior en aquest bloc sobre el vídeo de Sharif i les meves elucubracions sobre la seva veracitat, i si era important que era autèntic o no.

Al final, he decidit de deixar de pensar en ell i en el seu lloc inspirar-me en l’èxit que ha tingut el seu vídeo per trobar noves maneres d’explicar als meus compatriotes què és el que passa a Catalunya. (Però afegeixo subtítols en català per vosaltres, només cal clicar el “cc” i seleccionar “Catalan”.)

El primer vídeo és una introducció al projecte, explicant qui sóc i el que espero aconseguir. Ho he fet d’una manera casolana a posta: no sóc periodista sinò escritora d’informàtica amb força coneixement sobre Catalunya. Les meves opinions i observacions són personals, però basades en molts anys d’interaccions amb Catalunya. D’aquesta manera les podreu avaluar amb coneixement de causa.

El segon vídeo ja és de l’estil que espero que tinguin els vídeos futurs: parlo sobre un tema d’actualitat—en aquest cas l’estreno de la pel·lícula Fènix 11*23—i l’explico a un públic americà, amb un aprofundiment en les causes i origens del tema que normalment no arriba aquí.

Jo no sé si li interessarà a cap americà. Ja us he dit abans, no és que no ens importa el que passa fora, és que tenim molt per preocupar-nos aquí dins. Però si voleu ajudar-me a compartir els vídeos, doncs, igual els cridem l’atenció.

Estic totalment oberta a idees per futurs vídeos i també a correccions al meu català, que espero que s’entengui, però que estic segura que deu contenir forces faltes. Us podeu posar en contacte amb mi o a través d’aquest blog, o a Twitter.

Si ja te’l saps, no ho diguis!

Publicat el 8 de novembre de 2012 per lizcastro

Vaig escriure aquest post originalment en anglès. Segur que el català està ple de faltes, però espero que encara aixì és més intelligible del que faria el Google. Estic totalment oberta a que me’l corregiu.

---

Si tens nens petits, hauràs tingut l’experiència de que et vinguin a explicar un acudit o endevinalla, i abans d’arribar al final, et diuen “si te’l saps, no ho diguis”. Això és el que em va venir al cap mentres observava com es tornava boig l’internet sobre un vídeo de un novaiorquí, ostensiblement nou a Catalunya, sobre la seva experiència a la mani de l’11 de setembre.

De fet, vaig ser una de les poques persones a qui SharifStandup va enviar el seu vídeo, a través de Twitter, juntament amb Pau Gasol, Xavier Sala i Martín (malgrat amb el Twitter mal escrit), Gerard Piqué, Josep Ma Mainat, Antoni Bassas, Gavin Mair, i Help Catalonia, un grup curiós de gent. Quan vaig mirar per primera vegada el compte de Twitter d’en Shafir, seguia a 13 persones, i el seguien 3. Jo vaig ser la quarta.

Com a molts i molts altres, em va encantar el vídeo. És bastant maco i força precís i cumpleix el que crec que és un desig de molts catalans: que algú de fora us reconegui per qui sou. Sharif menciona una llista de símbols catalans, des de La Moreneta fins al caganer.

No tan sols em va agradar, sinó, en vaig tuitejar, en català i anglès, i ràpidament va començar a escampar-se per la xarxa. Cap al vespre, ja l’havien vist 6000 persones, a l’endemà ja eren 65.000. Si busques “sharifstandup”, és el meu tuit a dalt de tot de la llista, ja que me’l van retuitejar i favoritejar varies vegades. SharifStandup ara té més de 1600 seguidors.

Aixì que em sento una mica responsable. I preocupada. I tinc curiositat. Abans de fer-se viral, li vaig enviar un tuit demanant-li sobre el vídeo. Les seves respostes inicials semblaven autèntiques, però no va oferir cap informació sobre ell mateix.

El dimecres, vaig insistir més, demanant, “Ens pots explicar qui ets? Has tingut molta reacció, i espero no haver-me equivocat ajudant-te.”

Va ser llavors quan en SharifStandup em va començar a seguir. Per ara, mantindré privats els seus DMs, i em limitaré a dir que no vol identificar-se i que diu que és el que pretén ser en el vídeo.

La veritat és que ara no ho tinc clar. Li vaig explicar tota la història a la meva filla (petita) i ella va dir, “Aixì que t’està prenent el lloc?” I vaig haver de riure-m. Al principi ho negava. És cert que em fa molta il.lusió que expliqui el que passa a Catalunya. Però admetré una mica de gelos també. M’he fixat en un moment que el segueix Eduard Voltas i Quim Monzó, i a mi no m’han seguit mai!

Però evidentment, això són tonteries. Més important és la qüestió de què hi ha exactement sobre aquest tio, jove, inteligent, i sí, de color, parlant sobre Catalunya, en anglès, que ha fet tant contents a tots aquests Catalans? Has de llegir els comentaris al vídeo a Vimeo. Hi ha actualment més de 400 notes de gràcies i agraïments, sobre tot en anglès, però de part de Catalans, no Americans. Els hi va tocar la fibra.

El fet de que diu que no tenia idea sobre Catalunya o les seves aspiracions d’independència abans de topar-se amb la marxa és una part esencial de la història. Si ja te’l saps, no ho diguis. Però diu que no en sabia, que és autodidacte. També em recorda als de 15-M que rebutjava la participació dels polítics. Si ja te’l saps, no ho diguis.

Jo he estat estudiant Catalunya durant molts anys. He traduït articles, editat llibres d’altres, tuitejat fins al excès, i no he rebut mai 65.000 visites en un dia. Aixì que el pensament següent és, igual ho estic fent malament. Igual hauria d’estar fent vídeos? Potser hauria d’escriure més i estudiar menys? Com puc aprendre del seu éxit? O és que si ja me’l sé, no ho puc dir?

I qui és el seu públic? ShafirStandup va donar el monòleg en anglès i va conseguir que la Mireia Seguí (la va conèixer a la mani?), li ajudés amb els subtítols. Vista la resposta impressionant de part de Catalans, els subtítols eren molt importants. El meu tuit en català va ser retuitejat tres vegades més que el tuit en anglès i fins i tot el tuit anglès va ser retuitejat sobre tot per Catalans.

Hi ha manera de que els Americans (o altres estrangers) parin l’orella a la situació a Catalunya? No ho tinc gens clar, i mira que ho he intentat. I la meva experiència és que és força difícil. Potser només perquè, com qualsevol altra gent, a nosaltres (que també sóc americana) ens desborda les nostres pròpies vides i és una persona poc usual que es preocuparà d’aprendre sobre un tema que sembla força localitzat a un pais a l’altre costat del món. Quants Catalans sabeu, per exemple, qui és Elizabeth Warren? I quants sabreu el que pensa sobre determinades qüestions?

I si és un fake? I què voldria dir ser un fake? Que passaria si resulta que és d’una agència publicitària? O d’un partit polític català intentant fomentar la independència? O d’un partit unionista intentant, una vegada revelada la veritat, que tots quedin com uns tontets? I si només llegeix un guió? Si viu a Catalonia?

Si llegeixes els comentaris al vídeo, o la discussió a Twitter, veus que hi ha bastanta gent que dubta. Alguns diuen que no importa. I si fa contenta a la gent, si anima a la gent a pensar en la independència, això ja és un guany, encara que resulti al final que no és qui prometia ser?

N’hi han d’altres que diuen que importa molt. Que si és mentida, farà quedar molt malamanet als independentistes, o que “les mentides i els enganys mai són bons per convéncer de res, evidentment”. Admeto que em sento protectora. Si resulta que no és autèntic, em farà ràbia haver-li ajudat a enganyar—encara sense voler—a la gent. Espero que sigui veritat. I si no ho és, que no fa massa mal. Crec que els Catalans estan acostumats a ser enganyats i no és cap broma.

Més que res, em pregunto qué més pot oferir SharifStandup. Diu que esperem el dimarts que vé, que penjarà un altre vídeo sobre Catalunya. Fins i tot m’ha demanat més llibres sobre el tema. I ja m’agradarà veure el que fa. I si té idees sobre com fer parlar la gent sobre la independència de Catalunya. I estic totalment disposada a donar-li el crèdit, i aprendre’n. I si pot fer que escoltin els Americans, doncs, chapeau, però no ho veig fàcil. Però si comença a saber-ne més, tindrà el mateix encant?

Però jo? Jo vull escoltar la gent que sap de que parlen. Vull llegir els articles de Vicent Partal. Vull escoltar l’Oracle amb Xavier Graset i les entrevistes de la Mònica Terribas. Vull lllegir llibres de Germà Bel i Carles Boix i Xavier Sala i Martín. Vull anar directe a la font i escoltar a en Artur Mas i Oriol Junqueras i Anna Simó i Eva Piquer i Toni Strubell, i a vegades fins al Joan Herrera i Pere Navarro, i bé, fins i tot a l’Alícia Sánchez Camacho.

I sobre tot, no vull ser l’únic americà que llegeixi i escolti sobre Catalunya.

Si te’l saps, digue-ho. I si pot ser en anglès també, millor.