Saturday, August 23, 2014

Parlant amb turistes

Vam començar a repartir exemplars electrònics del 'What's up with Catalonia?" als estrangers davant de l’imant turístic de la Sagrada Família el dijous. És més difícil del que sona.

Primer, has de trobar la força per parlar amb desconeguts. Que de tu només han sentit que segurament els vols pispar la cartera. Vam començar amb la cua de visitants esperant per entrar-hi a l’església. "Hola, parles anglès?" vaig intentar. "Sí," va respondre una parella gran. "Vaig editar un llibre sobre la política catalana," vaig dir, mentre els ensenyava la "targeta What's up". "No ens interessa." Glups.

El segon intent tampoc va tenir èxit. "Política catalana" no era el camí.

A la tercera, vaig intentar-ho amb tres dones joves amb grenyes i anells al nas. Discernia un accent irlandès. "Hola, parleu anglès?" vaig provar. Deien que sí amb el cap. "Regalem un llibre sobre la independència de Catalunya," i li vaig donar una targeta. "Ah, vols dir com Escòcia?" I vam començar a parlar. Per aquí havia d'anar la cosa.

D'allà es va fer cada vegada més fàcil, i més divertit. Em vaig fer més valenta, i en lloc d'intentar esbrinar nacionalitats, vaig parlar amb tothom. Explicava que oferíem un exemplar gratuït del llibre, senyalava les estelades als balcons al voltant, i deia que les catalans només volen fer sentir les seves veus.

"A mi sí que m'interessa," em va dir una dona holandesa, acceptant la targeta. "Vosaltres també éreu part d'Espanya," li vaig dir. La seva amiga va riure.

Una dona danesa més gran em va avisar contra la violència. Li vaig prometre que els catalans tenen la determinació de reprendre el seu país pacíficament, votant.

Una parella em va mirar la targeta i em va explicar sense embuts, "No ens interessa."

Vaig veure una parella alemanya parlant i senyalant la targeta durant varios minuts després de que els la vaig donar.

Un home etíop em va dir que viu a Barcelona però no en sabia molt sobre el procés. "Però haurien de poder votar, no?" em va dir.

Una parella jove amb accent anglès em va dir, "vols dir com els escocesos?" i d'alguna manera feia la impressió que no els semblés bé. Els vaig preguntar d'on eren. Birmingham. "Què us sembla el referèndum escocès?" els vaig preguntar. "Poden fer el que vulguin," va contestar el jove amb cara de pocs amics. Li vaig felicitar la seva democràcia, explicant que aquí a l'estat espanyol, als catalans no els permet votar el seu propi futur.

Més tard, a casa, ja veia que la gent començava a descarregar el llibre. El primer era de Cambridge (no sé si de Massachusetts o Anglaterra), després de Sevilla, Atlanta, GA (EUA), Madrid, i Bélgica.

Demà diumenge, estaré a l'estand de l'ANC de la Sagrada Família a partir de les 11h. Si vols ajudar-me a repartir llibres, vine! El dimecres farem una presentació més complerta i oficial.

Tu també pots distribuir exemplars gratuïts del llibre "What's up with Catalonia?" Passa per l'ANC (Marina, 315) per buscar targetes, imprimeix-ne tu mateix, o comparteix l'enllaç directe. Gràcies!


_______
Com sempre, si us fa mal als ulls les meves faltes en català, i me les voleu corregir, jo vull aprendre. O sempre podeu anar a llegir la versió en anglès :)

Friday, August 22, 2014

Que els turistes s'emportin informació sobre el procés!

L’estiu a Barcelona és temporada alta de turistes. En qualsevol direcció, hi ha algú mirant un mapa, fent cua per veure un edifici de Gaudí, patint una cremada solar o comprant-se un gelat. És fàcil estar-ne tip –sobretot amb els que s’emborratxen i canten molt fort en plena nit i corren nus pels carrers–, però i si miressim els turistes com a distribuïdors potencials a l’estranger d’informació sobre el procés d’independència catalana?

Cada vegada que agafo el metro o prenc un cafè a la meva plaça i sento de reüll un altre idioma a prop meu, desitjo tenir alguna manera d’explicar-los-ho: «Escolteu, hi ha més coses passant aquí de les que veieu. Aquesta gent vol recuperar el seu país. Volen tornar a ser independents i decidir el seu propi destí. Ho volen fer pacíficament i volen votar el 9 de novembre. I un parell de milions de persones crearan una V gegant al mig de Barcelona per exigir el dret de votar, i AQUÍ PODEU SABER PER QUÈ.» Però, és clar, és difícil, i a vegades, pesat, començar converses amb gent que no coneixes.

Tanmateix, els podria donar algun exemplar del llibre que vaig editar l’any passat, What’s up with Catalonia?, que conté articles d’acadèmics, economistes, escriptors, educadors i polítics de primera fila, entre ells el president de Catalunya, Artur Mas; el d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, i la de l’ANC, Carme Forcadell, entre molts altres.

No puc repartir llibres impresos, però en aquest món de llibres electrònics, sí que puc donar e-books. I si molta gent s’anima a ajudar-me? Segur que no sóc l’única que es troba gent d’altres països CADA DIA. Imagineu-vos com seria que cada persona a Catalunya tingués un grapat de targetes a la bossa o a la butxaca que pogués repartir mentre explica com arribar a la Casa Batlló o al museu més visitat de Catalunya, el del FC Barcelona.

WhatsupCards

No seria genial que els turistes s’emportessin la història de Catalunya cap a casa seva? Tu hi pots contribuir. Vés a buscar un grapat de targetes «What’s up» (dissenyades amb afecte per Jordi Calvís) a la seu de l’ANC, al carrer Marina, 315, o posa’t en contacte amb mi directament i te’n donaré. O bé descarrega’t el PDF tu mateix i imprimeix-ne algunes (i explica-m’ho perquè ho pugui saber). I també pots compartir l'enllaç.

Com he dit moltes vegades, no esperem que la gent d’altres països ens ajudin o ens salvin, només volem que estiguin al cas de tot el procés. Quan declarem la independència, no volem que sigui una sorpresa per a ningú.

____

Com sempre, si us fa mal als ulls les meves faltes en català, i me les voleu corregir, jo vull aprendre. O sempre podeu anar a llegir la versió en anglès :)

Sunday, August 3, 2014

Jordi Pujol, Esquirol

De debò? En un país en el qual quan vas a comprar un pis, els directors del banc—a mi m'ha passat, i admeteu-ho, a vosaltres també—et demanen quina quantitat vols escripturar, ens escandalitzem perquè un tio tingui una herència en comptes bancaris estrangers sense declarar-los? Hipocresia pura.

Quina és la part que ens estranya? Tothom juga de la mateixa manera. No conec a ningú que faci les coses com cal. Ningú. Cada vegada que algú ve a arreglar alguna cosa a casa em demanen si vull una factura o si em vull estalviar l'IVA. És normal, això? Cada dia algú em fa saber que si es poden saltar les regles, se salten. I ara això és una gran sorpresa? Cada dia parleu de la "picaresca" i que tots sou pirates, i ara ens sorprèn de trobar-ne? Au, va!

A mi em preocupa força més tota la resta. El fill amb les maletes plenes de bitllets. L'ex-amant que vol explicar les històries a la dirigent política que té un fiscal proper. L'altre fill que ascendeix dins el partit gràcies al seu nom. Les llistes tancades. Ostres, les llistes tancades.

Em preocupa que el govern espanyol hagi duplicat la quantitat de peticions per esbrinar qui és qui a Twitter. Que diuen que s'ha de pagar per enllaçar articles. Que s'ha de pagar per manifestar-se. O anar a la presó directament.

Em preocupen els resguards escrits a mà a tots els constructors d'Espanya del tresorer del PP i l'absoluta impunitat amb què es belluguen els polítics en aquest país. Em preocupa que a nivell municipal, tothom sap que s'ha de pagar "un extra" per aconseguir un contracte per instal·lar els semàfors o el poliesportius.

Escandalitzar-se per Jordi Pujol i la seva herència és fer veure que et preocupa molt la teulada que sí que goteja (a bots i barrals!), però sense fixar-se en els fonaments podrits, molt podrits. Fem una casa ben feta amb lleis que ajuden a la gent a fer minvar les seves tendències criminals i poc generoses. Això requereix un sistema judicial just i ràpid, un sistema policial just i intel·ligent, i una democràcia en què facilitem el coneixement a tothom, i amb la qual permetem que es discuteixi tot i que tothom es manifesti contra o a favor del que sigui. Això és demanar massa? Ho demano jo. És possible a l'estat espanyol? Crec que no.

Fem que sigui fàcil pagar els impostos, d'una vegada. Que mira que ho he intentat, i m'he perdut múltiples vegades en el bosc de papers de la "Hacienda" d'aquest estat que desprès em vol repartir els meus impostos entre funcionaris llunyans, trens buits d'alta velocitat, ministres que volen que els meus fills només aprenguin un idioma, i d'altres que volen controlar el meu cos, la meva religió, el meu pensament. Fem que sigui fàcil muntar una empresa, treballar d’autònoma, ser innovadora, crear coses.

I Jordi Pujol? Alguna pietat pels seus crims? Cap ni una. I per la seva hipocresia, encara menys. Però és un esquirol. No dels que trenquen les vagues. Sinó d'aquells que et desvien l'atenció. Bárcenas? Cospedal? Matas? Camps? Llei Wert? Llei d'avortament? Recentralització extrema? No us fixeu amb aquests. Mireu, mireu, cap allà al fons: és Jordi Pujol!!

Fem el possible per sentir-nos orgullosos del nostre país i que sigui una vergonya esquivar els impostos, i que els nostres diners siguin ben segurs aquí, a casa nostra. Que cap director de banc s'atreveixi a demanar si volem robar res al nostre estat. No és impossible, si no és que ens quedem dins l'estat espanyol.


________

Aquest article estava ple de faltes ortogràfiques i un lector m'ha fet el favor de corregir-les, i per tant, ara està molt millor. Si encara n'hi ha, és culpa meva! Moltes gràcies, benefactor meu anònim!

[La nota anterior: Jo sé que aquest article té faltes ortogràfiques. Un dia puliré el meu català. Segurament després de que aconseguim la independència, que no es pot fer tot alhora i ha d'haver-hi prioritats, sí senyor. Si algú vol fer un intercanvi de correccions o senzillament vol corregir-m'ho, que m'escrigui. Si no s'entén, fes-me preguntes. Aniré millorant. Crec que és millor escriure així que no escriure, o escriure segons què en anglès (que sí que faig sense faltes!).]

Tuesday, July 22, 2014

Complicitat

Publicat el  per lizcastro

Publicat originalment a la Revista Esguard 
Recordo quan els partits catalans no van poder fer pinya per presentar-se a les eleccions del novembre del 2012. En aquell moment, es va estendre per la població un sentiment generalitzat de frustració per la incapacitat de posar-se d’acord, a més a més d’un fatalisme que semblava dir, “Veus, no sóm capaços de fer-ho. Cadascú al seu corral, i fracassarem de nou.”
Quan els partits no van reeixir, un altre cop, a presentar una candidatura unitària per les eleccions europees, vaig trobar interessant que aquesta frustració ja no hi fos, o almenys no tan evident. Hauria estat millor—s’entenia—però la desunió no necessàriament s’havia de traduir en derrota.
M’alegrava a mi i a molts que malgrat no tenir candidatura unitària, sí que hi havia una camaraderia entre els candidats, tènue a vegades, val a dir, però ben present. L’ANC ha estat molt llesta de mantenir-se al marge del politiqueig, demanant el vot per qualsevol de les tres forces que donen suport al referéndum. Crec que el paper de l’ANC ha estat fonamental, subratllant que tenim un projecte en comú que va més enllà dels partits.
Però la divisió entre els partits és difícil de deixar enrere. Quan vaig piular sobre la possibilitat que ERC entrés en govern, algú va avisar que “molta gent veuria complicitat amb la dreta”. Però, no és justament el que busquem en aquests moments, una mica de complicitat? Aviam, si no van junts, és que no saben deixar de banda les diferències pel bé comú, i si van junts, és que hi ha complicitat.
Ho posem força difícil.
Una altra cita em va cridar l’atenció. Li van demanar al Jordi Rull si Duran i Lleida havia estat un llast pel Tremosa. Jo personalment pensava que sí. Però Rull va dir que si aquest moviment vol ser majoritari també havien de representar els votants d’Unió. I crec que té tota la raò.

Sunday, July 13, 2014

Donar la cara (Putting your money where your mouth is)

Publicat el  per lizcastro

(English version follows)
Sóc dels Estats Units, on tenim la idea de que si treballes molt i molt dur (i t’aixeques molt i molt d’hora), hauries de poder assolir quasevol objectiu que et proposes. No ens agraden els límits o les regles arbitràries, o que la gent ens digui el que hem de fer, o que ens faci fer les coses a la seva manera. Quan Gran Bretanya va intentar cobrar-nos impostos sense ni tan sols donar-nos representació al seu Parlament, vam dir, gràcies, però no gràcies, i vam fotre el camp per crear el nostre propi país, i no hem mirat enrera ni una sola vegada. Així que quan vaig venir aquí ara fa 25 anys, francament era una mica frustrant veure una gent que se sentia clarament com una nació amb ganes de controlar el seu propi destí però que no plantava cara a aquells que els privaven que això fos possible.

LizinGirona
És com quan tens un amic que té una feina que no el satisfà, però mai no dona la cara davant del cap. “Paguen al Pere dues vegades el que em paguen a mi,” et diu, “han donat el despatx més xulo a la Carme” se’n queixa. “Jo treballo dia i nit, com és que no s’hi fixen?” es desespera. I què pots fer-hi a part d’oferir-li la teva simpatia? Però endins, t’estàs dient, vinga, fes-hi alguna cosa!!
 
Però des del 2010, tot ha canviat. Tot de sobte, els catalans heu començat a dir clarament el que voleu i fer-ho una realitat. És realment inspirador. I no només somniar sinò posar la cara i treballar molt durament. Milers i milers de catalans donen el seu temps per recollir signatures, organitzar mobilitzacions, encendre espelmes, crear lipdubs, editar vídeos, educar veïns i amics, escriure informes econòmics, tuitejar notícies, compartir les seves frustracions a Facebook, agafar-se de la mà al llarg de 400 km (!) i més i més i més. Sé que gasteu hores incomptables fent tot el possible només per poder celebrar un vot democràtic, i per saber si els catalns volen establir un nou estat independent. I això sense mencionar la campanya per explicar per què un vot de Sí-Sí és tan necessari i dona tants beneficis a la gent de Catalunya. És una feina monumental, i us heu arremangat (per fi!) per fer-ho passar: pacíficament, democràticament, feliçment, implacablement.
 
Encara que se us digui que no és possible, que això no es fa, que no es poden redibuixar les fronteres pacíficament, els catalans, com els meus compatriotes, ara passen olímpicament dels que diuen No, i tiren pel dret fent el que saben que està bé per ells i per la seva gent. Demostren tenir una nova determinació i estic orgullosa de considerar-me una d’ells.
(English)
I’m from the United States. We have this idea that if you work really hard, you should be able to achieve whatever your goals may be. We don’t like arbitrary rules or limits, or people telling us what to do, or trying to make us do things their way. When Britain tried to tax us without even giving us representation in Parliament, we said, thanks but no thanks and created our own country, and never looked back. So when I first came here more than 25 years ago, it was kind of frustrating to see this people who clearly felt like a nation and wanted to control their own destiny, but who didn’t stand up to the people who were making that impossible.
 
It’s like when you have a friend who’s at a job that they hate, but they don’t ever stand up to their boss. They’re paying Joe twice as much as me, they tell you. They gave Susan the really nice office, they complain. I work really hard, why don’t they ever notice? And what can you do but offer sympathy? But inside, you’re like, so why don’t you do something about it?
 
But since 2010 everything has changed. All of a sudden, Catalans are actively saying what they want and making it happen. It’s inspiring. And not just dreaming, but putting their money where their mouth is, working really hard. Thousands and thousands of you volunteer to collect signatures, organize rallies, light candles, create lipdub singalongs, edit videos, translate stories, educate neighbors and friends, write economic reports, tweet news, share outrage, hold hands along 250 miles! and more and more and more. I know you’re spending countless hours doing everything possible to just be able to have a democratic vote, to find out if the Catalan people want to become independent. And then there’s the whole campaign to explain why a Yes-Yes vote is so necessary and beneficial to the people of Catalonia. It’s a monumental task, and they’ve rolled up their sleeves and are going to make it happen: peacefully, democratically, joyfully, relentlessly.
And they’re told it’s not possible, it’s just not done, you can’t peacefully redraw borders, that’s unheard of, and just like typical Americans, the Catalans are ignoring the naysayers, and just keep right along doing what they know is right for them and their people. They’re determined and I’m proud to count myself among them.

Tuesday, June 10, 2014

Construir una torre cap a la democràcia

Publicat el  per lizcastro

Què es pot dir d’una gent que construeix torres humanes? A primera vista, la veritat és que semblen uns frikis, com els contorsionistes de Cirque de Soleil, produint sorpresa i terror en igual proporció: aquell xicot que ha pujat el pilar bellugadís de gent uniformada i descalça caurà fins a la seva mort? És legal això? Al meu país, segur que no, ja que estem entestats a fer tanta legislació com sigui necessària fins arribar a una seguretat falsa on els nens no surten al carrer, ni pugen els arbres, i molt menys els castells humans de 10 pisos.
(Els @Borinots de Sants a Lisboa (esquerra) i els @Bordegassos de Vilanova a Roma)
Però la manifestació externa de les torres humanes—la torre mateixa: tremolosa, impressionant i aparentment fràgil—només és una petita part dels castellers. La part més important és la massa de gent a la base, meticulosament organitzada en forma de pinya que fa de fonament per l’estructura majestuosa al damunt. La construcció és una metàfora de la societat catalana: tota la comunitat, tant els grans com els petits, els grassos i els prims, els homes i les dones, els forts i el febles tenen un paper per jugar en la construcció d’aquest repte efímer i boig a la gravetat i a la complacència.
 
(@CollaVella dels Xiquets de Valls, a París)
La veritable bellesa d’una colla castellera és el que van fer el diumenge: viatjar en massa, més de 5000, fins a 7 capitals europees i 41 ciutats catalanes, a més d’unes quantes a les amèriques, pagant-se la major part de les despeses de la seva butxaca, passant hores i hores de camí, tot per poder fer onejar una bandereta amb les paraules “Catalans Want to Vote”, intentant fer sentir la seva veu per damunt del menyspreu, demagògia i por que prové de l’Estat. Els castellers només són una manifestació singular de la cohesió de la societat catalana, construïda malgrat 300 anys de pressió espanyola en contra de la seva llengua, cultura i tradicions. 
(@Xiquets de Reus a Ginebra)
El secret de la societat catalana és l’associacionisme, i això es veu tant en el nombre considerable de grups i organitzacions de barri, com en la gran varietat de feina que fan. Només al barri de Gràcia de Barcelona, hi ha més de 400 associacions—des de castellers fins a diables, des d’agrupacions de comerciants fins a excursionistes. Aquest associacionisme és la pinya del moviment sobiranista, el fonament que fa possible enviar castellers per tot Europa, per organitzar 1,6 milions de persones agafades de la mà d’un extrem del país fins l’altre al llarg de 400 kilòmetres, i per fer sortir 2 milions de persones la pròxima Diada per formar una lletra V gegant al centre de Barcelona, una V de Via, de Voluntat, de Victòria, i sobre tot, de Votar. 
(@Verds de Vilafranca a Brusel·les i @XicsGranollers a Berlín)
Perquè tot això va d’una cosa, i només d’una cosa: que els catalans exerceixin el seu dret democràtic de votar sobre el seu futur polític. No en tingueu cap dubte: un país que pot unir-se per fer castells humans és una força a tenir en compte.
(Foto al diari anglès @Independent de la colla @JovesValls davant del Tower Bridge a Londres)
Publicat originàriament en anglès. 

Tuesday, December 17, 2013

No és la pregunta, és la data

Publicat el  per lizcastro

Hi ha hagut una veritable tormenta d’articles analitzant la inteligència d’una pregunta amb dos apartats pel referèndum de Catalunya sobre la independència. Però crec que estem passant per alt una qüestió potser encara més important: la data.
Durant mesos i mesos es parlava del 14 de setembre com la data ideal per fer la consulta. Vé un parell de dies més tard que la fervor de la Diada, i més important encara, un parell de dies abans de la consulta a Escòcia. La saviesa convencional creu que a Escòcia es perdrà, i per tant, millor no encomanar-se amb la derrota.
Però el que es perd de vista és l’efecte d’Escòcia en una de les qüestions claus de la independència: què passarà amb la Unió Europea. Curt i ras: quedem dins o fora? És una pregunta que preocupa tant als catalans—malgrat declaracions puntuals al contrari—que si han de decidir si independitzar-se quedant-se fora, les enquestes han dit que voten en contra.
Els independentistes—tant els escocesos com els catalans—diuen que Europa trobarà una solució política, que és impossible i indesitjable expulsar milions de ciutadans de la Unió, sobre tot quan hi ha milers d’empreses multinacionals a qui no els interessa en absolut.
Els unionistes—tant els anglesos com els espanyols—han explicat repetidament que els nous països hauràn de passar anys al desert, fent cua darrera de Turquia. Al Regne Unit han de convèncer a més que això és una cosa dolenta, a la vegada que molts anglesos demanin votar sobre marxar ells mateixos. 
Però discuten i discutiran, i la única cosa que queda clara és que els polítics no faran res fins que se’ls obligui, i per ara—com ha fet el primer ministre francés i el cap d’afers estrangers d’Alemanya al costat d’un Rajoy que exigia complicitat—guarden el silenci i perllonguen el dubte.
I llavors, què ha de fer un ferm partidari de la Unió Europea, com és el President Mas, que sap que aquesta afiliació és una qüestió clau per guanyar-se la consulta?
Senzill: esperar fins desprès del referèndum escocés. L’efecte contagiós d’una pérdua es poc significatiu, però si Escòcia guanya la independència, es materialitzarà ràpidament la solució política per quedar-se dins la Unió i un dels impediments més importants pels catalans s’esvairà.