Traduïnt l’Estat Propi

Publicat el 18 d'agost de 2013 per lizcastro

Com molts sabeu, he passat força estona intentant fer conèixer el ‘procès’ traduïnt articles, notícies i fins i tot llibres sobre Catalunya a l’anglès. Aquest matí he vist un tweet del Josep Rull que volia traduir:

https://twitter.com/joseprull/status/369113348744282113 

El problema és que la frase “Estat Propi” no es pot traduir a l’anglès satisfactòriament. La traducció literal “Own State” no vol dir res. Per ser gramaticalment correcte hauria de ser com a mínim “Our Own State” però això no té cap significat. No vol dir res.  

Mireu el que passa quan es pica al botó de “Translate” de Twitter:

 

Què vol dir “the State Itself”? Tampoc no vol dir res. Una traducció literal seria “l’estat mateix”. No té cap connotació del que crec que el Sr. Rull volia dir. Entreu el text a Google i veureu que ho fa pitjor encara (‘their own state’).

S’ha parlat molt de l’ambigüitat de la frase ‘Estat Propi’ inclús dins Catalunya. No hi entro. Entenc d’on ve i per què. El problema és que en un moment en que s’està intentant explicar el que està passant a Catalunya internacionalment, crec que és un greu error fer servir una frase que no té traducció a l’anglès.

Evidentment, un traductor no s’hauria de limitar al significat literal de les paraules. Però perquè un traductor faci el salt a “independent state” o “sovereign state” cal fer una interpretació. I el fet que les frases corresponents “estat independent” i “estat sobirà” sí existeixen en català assenyala que potser el Sr. Rull vol dir una altra cosa. Si no, hagués fet servir una d’aquestes frases, no? Per tant, el traductor ha de fer una interpretació.

I la meva pregunta, com a traductora i observadora del procés, és si el Sr. Rull i els altres que fan servir l’expressió ‘Estat Propi’ realment volen dependre de la interpretació d’algun traductor. Bé de molts traductors. 

Sospito que no. Si el Sr Rull i d’altres volen assegurar-se que el significat desitjat del que diuen s’entèn fora de Catalunya, s’ha de donar un missatge clar que es pugui traduir sense problemes. ‘Estat propi’ no compleix aquests requisits. 

El cicle de l’entusiasme de Gartner i la independència de Catalunya

Publicat el 6 de maig de 2013 per lizcastro

Després dels resultats sorprenents de les eleccions al parlament de Catalunya de l’any passat, hi ha hagut un canvi important pel que fa a la independència. Encara que era obvi que les reaccions de Madrid que minimitzaven la qüestió de la sobirania ja al novembre eren prematures, també és innegable que l’eufòria que s’havia sentit a Catalunya durant els dos mesos anteriors s’ha refredat molt, i tot just es pot dir que comença a recuperar-se.

Observo un pessimisme i una angoixa persistent en els articles als diaris, així com a Facebook i a Twitter. “Tenim pressa”, diuen molts, repetint les paraules de l’ex-president d’Esquerra, Heribert Barrera. “S’ha aturat el procés? Hauríem de declarar la independència unilateralment?” diuen d’altres. Fa pocs dies, a la presentació de What’s up with Catalonia? a Nova York, una dona es va aixecar, va dir que havia nascut el 1933, que havia patit els anys de Franco, i estava decidida a viure prous anys com per veure la independència. Però li sortien les llàgrimes dels ulls mentre ho deia.

Sóc una escriptora de llibres de tecnologia, així que potser no és d’estranyar que els esdeveniments increïbles dels darrers anys, des de la sentència del Tribunal Constitucional el 2010 fins la constitució del Comitè Parlamentari pel Referèndum fa una setmana em facin pensar en un cicle que es fa servir en el món de la tecnologia: el cicle de l’entusiasme de Gartner.

El cicle de l’entusiasme de Gartner traça la ubiqüitat i l’adopció de noves tecnologies al llarg del temps, segons van madurant, i mostra com primer passen ràpidament al punt de mira de la premsa a mesura que el públic s’hi entusiasma, i més tard  gairebé desapareixen del mapa quan les expectatives topen amb la crua realitat i la frustració es generalitza. Per exemple, recordem l’entusiasme al voltant d’internet a finals dels 90 i el crash de les dot.com el 2001. Tammateix, aquelles idees més apaivagades i que no tenen la pressió dels inversors poden acabar desenvolupant-se de manera més tranquil·la i racional, la qual cosa sovint produeix resultats més sòlids i determinants en el món de la tecnologia. Així, per exemple, Inktomi i Geocities fa temps que han desaparegut i ningú no se’n recorda, però d’internet en tindrem per estona.

Al meu parer, la independència va tocar el cim de les expectatives excessives l’onze de setembre del 2012, als volts de les 8 del vespre, hora local. En aquells moments hi havia 1,5 milions de persones al carrer darrera d’una sola pancarta on es podia llegir “Catalunya: Nou Estat d’Europa”. Segons el que tothom comentava, s’hi respirava una atmosfera pacífica, democràtica i alegre. Precisament en aquell moment els catalans es van sentir invencibles, com si tot fos possible. Durant els dies següents el president Mas es va adreçar als organitzadors i manifestants i va deixar molt clar que havia rebut el missatge. Sense perdre temps, va dur aquest missatge a Madrid, i quan el primer ministre espanyol Rajoy va desentendre’s del pacte fiscal, Mas va convocar eleccions anticipades per tal que el missatge dels manifestants quedés reflectit en els vots per un parlament bolcat a organitzar un referèndum per veure si Catalunya havia de tenir un “estat propi”. Catalunya anava a totes.

La baixada va ser vertiginosa. La combinació de les declaracions contradictòries del líder d’Unió, Josep Antoni Duran, els informes de la policia, sense autoria, que no es basen en res, els atacs sense rebatre del PP durant la campanya, i la campanya electoral malaurada de Mas (en la qual se’l veia com una mena de Moisès duent el seu poble a la terra promesa), a més a més de la seva reticència a l’hora de dir la paraula “independència”, tot això plegat va fer que les aspiracions cap a un estat català s’assemblessin al vaporware, un terme del món de la tecnologia que vol dir un producte que mai no veurà la llum del dia. El dia 26 de novembre, després que el partit d’en Mas perdés 12 escons a les eleccions, i malgrat la pujada d’ERC, clarament independentista, els catalans es van trobar al fons del pou de la desil.lusió.

Tot i així, en el món de la tecnologia, és precisament quan tornes a l’anonimat que les coses es posen més interessants. Les expectatives inassolibles escampades per la premsa deixen pas als projectes pràctics que produeixen aplicacions concretes en situacions reals. Això és precisament el que li ha passat a la independència. Mentre que Catalunya ja ni apareix a la premsa internacional, el govern i el parlament de Catalunya han anat fent via inexorablement endavant, cap a la independència.

Tot just després de les eleccions, CiU i ERC van unir forces i van arribar a un acord legislatiu per tal de garantir el referèndum sobre el futur de Catalunya i l’estabilitat del govern. Amb aquest nou govern es va crear l’oficina d’afers exteriors depenent de l’executiu. Al gener el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, que ratifica el dret dels catalans de decidir el seu futur. Al febrer, es va establir el Consell Assessor per a la Transició Nacional, compost de 14 personalitats que tenen la feina de fer recerca per tal de desenvolupar les estructures d’estat necessàries, entre d’altres coses. A més, aquesta mateixa setmana tots els partits polítics del Parlament, excepte els anticatalanistes PP i Ciutadans, han votat a favor de crear un comitè sobre el dret a decidir que estudiarà i prepararà les estratègies per fer un referèndum d’independència.

A mi em sembla que tots aquests passos són fites en el camí de pujada fins a la il·luminació a la curva de Gartner. En tecnologia, aquestes fites són molt menys espatarrants que l’entusiasme fora de mida de les expectatives superinflades, però tenen efectes a llarg termini, no són volàtils, i serveixen de plataforma vers el futur.

En una entrevista de la setmana passada el Ministre d’Afers Estrangers de Catalunya, Roger Albinyana, va dir que “ningú a la UE dubta que Catalunya pugui ser un estat viable”. Certament, molts economistes i líders estrangers així ho han afirmat. Ja comencen a entreveure el final de la curva quan els guanys es consoliden i el producte es comercialitza de manera generalitzada. Ara cal que els catalans tinguin confiança i que s’adonin que aquest ascens final, més gradual, més tranquil, vers la planura de la productivitat no és res més que la imminent i definitiva independència de l’estat català.

(Aquest article va publicar-se originalment a Catalan Views. La traducció és d’Andreu Cabré.)  

Sant Jordi arreu del món: BooksandRoses.com

Publicat el 20 d'abril de 2013 per lizcastro

És una de les meves frustracions particulars que el món no conegui les coses increïbles que feu els catalans. I que diguin Pablo al Pau Casals, que pensin que Joan Miró era una dona, o que m’insisteixin en pronunciar Barcelona a la castellana potser són coses menors, però que desconeixen Sant Jordi, això sí que és una llàstima. Quin altre país té la tradició de passar tot un dia mirant llibres, pensant en llibres, regalant llibres, llegint llibres? No és per res que sempre he dit que em feu sentir molt a casa.

Bé, aquest any, he tingut ganes d’explicar Sant Jordi al món, i per fer-ho, pensava recollir les celebracions que es fessin arreu. No tenia idea que n’hi havia tantes. N’he trobat 50 ja, i cada dia me n’envien més. Una de les coses més divertides d’aquest projecte és que he parlat amb gent a la Xina, a Austràlia, a Polònia, Alemanya, i 40 llocs més i la llengua franca ha estat sempre el català, no l’anglès, i menys el castellà. El català. Molt xuli.

I com se celebra: a Beijing, Xina amb calçots, a Rosario, Argentina, amb una missa, coral, paella, a Londres amb castells, a Los Angeles amb un aplec de primavera, a Varsòvia, Polònia amb una nit de cançons de Lluís Llach, a Melbourne amb premi literari, aKensington, molt a prop de Washington DC amb una festa de carrer, a Bogotá amb coral de professors, a San Francisco, CA, amb barbacoa potluck, amb documentals i un concurs de dictat a Toronto, i sí, a Nova York i a Amherst MA, amb xerrades de servidora sobreWhat’s up with Catalonia?

I 40 maneres més. I cadascun amb llibres i roses, evidentment.

Us convido a que repasseu el web BooksandRoses.com, per veure quina cosa heu fet, quina cosa més xula heu compartit amb el reste del món. I gràcies!

Si voleu enviar-me informació sobre com es celebra Sant Jordi al teu poble, sigui on sigui al món, em farà molta il·lusió afegir-la al web.

Bona Diada!

Me’n fio plenament: compartint “What’s up with Catalonia?”

Publicat el 7 de març de 2013 per lizcastro

Avui he començat una nova etapa en la meva carrera de “editora digital”. He fet disponibles les versions electròniques de “What’s up with Catalonia?”—el nostre nou llibre que explica el procés sobiranista català al món anglòfon, gràcies als assajos de 35 experts—al web de Catalonia Press.

Podeu també descarregar-los aquí:

• EPUB (per gairebé tots els lectors, menys Kindle)

• Kindle/Mobi

• PDF

Mai no he estat ni fan ni usuària de protecció contra còpies dels meus llibres digitals, però aquesta és la primera vegada que permeto explícitament que la gent en faci còpies i que el comparteixi amb els amics i coneguts. Direu que sóc boja, o que senzillament m’he desfet de l’idea de vendre el llibre, però crec (i espero) que no sigui certa cap de les dues afirmacions.

Per començar, des de que tenim llibres, la gent els comparteix. L’edició digital no canvia això, de fet ho facilita. Això fa pànic a les grans editorials, però no ho hauria de fer. Ens assabentem dels llibres que volem llegir moltes vegades via els llibres que ens han deixat els amics. La meva idea és que si comparteixes “What’s up with Catalonia?” amb un amic, és una manera de que es difongui i es conegui el llibre, i que el vulgui donar suport.

I sí que demano suport econòmic. Que copieu el llibre no vol dir que no el podeu comprar. Si us plau, compreu-lo! Els escriptors i jo hem treballat molt per fer-lo i quants més venem, més recursos tindrem per fer-ne de més. Hi ha molta feina per fer.

En paper, es pot trobar a la Botiga VilaWeb (Carrer Ferlandina), Llibreries Laie (Pau Clàris, 85, Parc Güell, Pedrera, i Museu Picasso), Llibreria Índex a Villassar de Mar, i pròximament a les llibreries de la cooperativa Bestiari.

I online, es pot trobar a

• Amazon US | Amazon UK | Amazon.es | Amazon.fr | Amazon.de | Amazon.it | Amazon Canadà | Amazon Brasil | Amazon Japó

• Barnes & Noble

• Apple iBookstore

També podeu fer-me una donació de la quantitat que voleu via Paypal. Jo dedicaré aquells diners a enviar exemplars del llibre a biblioteques públiques, polítics, empresaris, professors d’universitat, o a cualquier altra persona qui en demana, o a traduir i editar noves edicions d’aquest llibre o d’algun de nou sobre Catalunya. Podeu estipular les limitacions que vulgueu!

Gràcies pel vostre suport. N’hi ha que dirien que això és una gran aposta, que sí la picaresca i Lazarillo i no sé què més. Però quan passo per Catalunya, el que veig és gent honorable, com a qualsevol altre lloc, intentant viure el millor que poden. Me’n fio plenament. Ja m’heu donat molt suport en la campanya Verkami per enviar exemplars del llibre a tot el món, estic segura que m’ajudareu en quant pogueu. No puc demanar res més. Merci.

Una nova mena de pedagogia (i la portada i una mostra de “What’s up with Catalonia?”)

Publicat el 2 de febrer de 2013 per lizcastro

Descarregueu una mostra del llibre, What’s up with Catalonia?

_______________

N’hi ha molts que estan farts de fer pedagogia. Però crec que el problema no resideix en la pedagogia en sí, sinò en el que se n’esperava treure.

La vella pedagogia tenia com a objectiu un millor enteniment entre Espanya i Catalunya. La idea era que si ens portessim bé, ens expliquessim tranquil·lament qui érem, amb bons mots i modals, doncs ens tractarien millor, i igual trobaríem aquell encaix que tants desitjaven.

Però molts s’han cansat de tants esforços poc efectius i ara sento una i altra vegada, que ja s’ha acabat la pedagogia, que no val per res.

Però trobo que encara queda una mena de pedagogia que igual sí que interessa. I la diferència rau en la intencionalitat. En lloc d’explicar coses perquè ens entenguin i perquè hi podem quedar, crec que estaria bé explicar per què marxem.

L’altre dia a Twitter, he passat una estoneta xerrant amb un noi de Madrid. La conversa havia començat malament, amb un to desagradable, però li hem demanat respecte, i s’ha capgirat la conversa, no del tot, però notablement. Escoltava. No entenia gens perquè els catalans volem el nostre propi estat però sí que hi tenia curiositat. Tenia poca informació sobre les queixes dels catalans i havia atribuït tots els problemes a polítics corruptes o ineficients. No tenia consciència de les greuges més forts que pateixen els catalans.

També avui he rebut un mail d’un periodista europeu demanant-me sobre la situació a Catalunya. (True story.) Fins i tot havia estudiat català durant una época, però amb falta de pràctica, l’havia perdut, i ara, malgrat parlar anglès, francès, castellà, i igual un parell d’idiomes més, tenia la sensació que li era tancada la informació sobre el que passa a Catalunya—perquè gairebé tot està en català. Havia llegit sobre el meu llibre imminent, “What’s up with Catalonia?” i per això s’havia posat en contacte amb mi.

I en els dos casos, he pensat que encara sí cal fer molta pedagogia. En el cas del primer, no perquè es canvïi, sinò perquè ho entengui i que sigui més fàcil ser bons veïns. I en el cas del segon, no perquè ens rescati sinò perquè ens dongui la benvinguda.

El meu esforç en aquest camp, el llibre “What’s up with Catalonia?” està a punt de sortir. Us convido a fullejar una petita mostra, que inclou la portada i contraportada, la taula de continguts, la meva nota, i l’índex (del qual estic ben orgullosa).

Per cert: el subtítol “The causes which impel them to the separation” (les causes que l’impulsen a la separació) és una cita directa de la Declaració d’Independència” d’Estats Units. Aquest document—de fet, un llistat de les greuges amb les que defendien la seva lluita els americans—també es veu a la portada.

Si us plau, compartiu aquest document amb qualsevol persona a que li pugui ser d’interès. No hem acabat fins que tothom conegui la nostra història. Amb els esdeveniments d’aquesta setmana, tenim més pressa que mai.

We are the media

Publicat el 16 de gener de 2013 per lizcastro

Són les 3 de la matinada a casa meva i no puc dormir. Només penso en aquesta campanya i en què haig de fer perquè funcioni aquesta vegada. Encara que sé que els únics qui ho podeu fer sou vosaltres. Bé, deixeu-me començar al principi.

Com he explicat en el vídeo, al novembre va fer 25 anys des de que vaig aterritzar a Catalunya, amb una maleta, una motxila, i una guitarra. Tenia 22 anys. Portava $800 a sobre, i tenia pensat quedar-m’hi un parell de mesos. Havia estudiat català a Califòrnia, havia asistit a l’Universitat Catalana d’Estiu l’any anterior, i tenia ganes d’entendre perquè la gent fa servir un idioma o un altre quan en té més d’un de què triar. Al final m’hi vaig quedar sis anys, i per molts d’ells, pensava que mai no marxaria. No sé el que és, però a Catalunya em trobo molt a gust.

Però la família tira molt i quan em van convidar a editar La Biblia del Macintosh en anglès, vaig tornar cap aquí, a Massachusetts, on visc ara. És clar que Catalunya no es deixa tan fàcilment i jo hi continuava pensant, i continuava tornant-hi.

I sobre tot continuava intentant explicar què és Catalunya a la gent d’aquí. Jo hi vaig estar quan la gent d’aquí el desconeixia per complert. No puc dir que jo el conegués abans d’anar-hi. No sortia mai als diaris, igual es parlava alguna vegada de Barcelona, però mai de Catalunya. Crec que van ser els Jocs Olímpics que ho van començar a canviar això. Algún póster de “Freedom for Catalonia” o “Catalonia is not Spain”. Llavors el turisme, i l’esclat d’interés en la Sagrada Família—jo em recordo d’haver-hi anat i haver-me trobat completament sola en aquelles escales caracol—i el Barça, i el menjar, i de mica en mica, la gent de fora comença a saber què és.

Jo mentrestant anava fent la meva campanya particular per fer conèixer la seva realitat. De feina, escric llibres d’informàtica, explico a la gent com fer pàgines web, i últimament com fer llibres digitals. I en els meus llibres, sempre he fet servir el que m’agrada denominar “exemples subliminals”… sobre Catalunya. Un dels primers va ser en la segona edició del meu llibre sobre HTML en el que volia explicar què eren els “frames” (una manera, ara anticuada, de dividir una pàgina web en trocets que podien canviar-se individualment, deixant un troç estàtic). I l’exemple que vaig crear era una llicó de català, molt rudimentari com pots imaginar, i encara que només tingui una llicó i mig (era un exemple de frames, al final de tot) va arribar a ser tan popular que si ara busques“Learning Catalan” a Google, continua a dalt de tot dels resultats.

També he parlat de Gaudí, del Barça, dels castells, de Vilaweb (per explicar com incrustar un vídeo en una página web). Em fa força gràcia que la gent que vingui a aprendre sobre HTML o EPUB i que acabin aprenent també alguna cosa sobre Catalunya!

L’any 2010-2011, la meva família i jo vam passar tot l’any a Barcelona, sobre tot perquè els nens acabessin d’aprendre bé el català. Va ser poc desprès de publicar el meu llibre sobre EPUB, el format estándar de llibres digitals. Vaig topar per casualitat amb la página web de Matthew Tree, molt conegut per vosaltres però bastant menys a Estats Units. Tenia una página amb tots els seus articles en anglès i em feien molta gràcia, però feia nosa llegir-los en la pantalla gran. Li vaig oferir de fer-hi una col·lecció en format EPUB, i em va dir que sí.

Poc després, vaig trobar un enllaç a un projecte súper interessant de Toni Strubell i Lluís Brunet. En Toni, encara no diputat per SI al Parlament de Catalunya, havia entrevistat a 36 personatges del món català i Lluís els havia retratat amb les seves fotografies impressionants. Toni va traduir els articles a l’anglès (va nèixer a Oxford, fill de refugiats i nét del Doctor Trueta). El resultat va ser un llibre impressionant que es deia, “What Catalans Want” i que tenia un propósit molt semblant al meu actual: donar a conèixer al món la situació real a Catalunya. Em vaig posar en contacte amb ells per oferir a fer el llibre en format digital.

I vaig fer els dos llibres. Fins i tot vaig arribar a fer versions impreses, gràcies a les noves tecnologies d’impressió sota comanda que permeten fer llibres en paper sense grans inversions financieres: Barcelona, Catalonia: The View from the Inside, de Matthew. La versió en color de What Catalans Want és particularment atractiu, i el text ajuda molt a entendre la situació a Catalunya. (També vam fer-ne una versió més económica en blanc i negre.)

I estan molt bé, molt interessants, i han tingut un cert éxit. Però no han tingut el ressó que jo volia fora de Catalunya. Encara.

I per què? Primer, haig d’assumir les culpes jo. En sé molt sobre fer llibres, tant en paper com en format digital, però de màrketing i publicitat en sé bastant menys. I no he sapigut fer-los conèixer. Tinc cert renom en el món de llibres d’informàtica, però aquests no compren molts llibres sobre Catalunya!

També haig de dir que els americans vivim en un país molt gran i a part de tenir certa tendència a pensar que estem al centre del món, és ben conegut, en la nostra defensa puc dir que és prou difícil per un de la costa est estar a l’aguait del que passa per exemple a Montana o Arizona, per estar vigilant el que passa a una petita nació a l’altre costat del món. Sobre tot si aquesta està permanent amagada per un país molt més gran i conegut.

Bé, doncs com podem captar la seva atenció? I no només dels americans sinò de tots els no-catalans. Crec que hi ha dues maneres. Aquesta campanya té dos propósits: recaudar diners per fer arribar 500 llibres a biblioteques, diaris i polítics d’arreu del món, perquè el llibre estigui a l’abast de la gent, perquè el puguin trobar sense haver de buscar-lo i dos, i sobre tot, fer conèixer el llibre. Si aquesta campanya és molt gran, si té molt d’éxit, si l’expliqueu a tots els amics, i sobre tot als que viuen fora, potser la campanya mateixa guanyará atenció i llavors igual pararan atenció també en el contingut del llibre i en la situació real del que passa a Catalunya.

Puc tuitejar tot el dia sobre Catalunya en anglès i puc fer un grapat de llibres i la gent comSharif poden fer vídeos, però si només ens escolteu els catalans, no ajudará gaire. Necessitem arribar als de fora. No és que ningú de fora us hagi de solucionar res, però no és de més que almenys se n’assabentin, que sàpigan interpretar les notícies que cada vegada més estiguin sortint als seus diaris.

Doncs, per acabar aquest post excessivament llarg (prometo que sóc molt més escueta aTwitter!), us prego que no només doneu suport financier a aquest projecte, si és que ho trobeu adient, sinò que també en parleu d’aquest llibre amb la gent que coneixeu fora de Catalunya. Que escriviu un mail a aquell cosí que viu a San Diego, a l’Erasmus que vas conèixer d’Amsterdam, a la neboda que ha anat a Londres a buscar-se la vida, i que entre tots fem conèixer el que passa de debò a Catalunya.

Com diu l’Amanda Palmer, cantant independent que ha tingut molt éxit recentment en KickStarter, “We are the media”, som nosaltres els mitjans.

Moltes gràcies pel vostre suport. Entre tots ho aconseguirem.

Liz

Homenatge a Catalunya: lectura obligada, de nou

Publicat el 19 de desembre de 2012 per lizcastro

Igual és perquè sóc una persona tipus “vas mig ple” però m’he frustrat bastant aquest matí escoltant el programa “El perquè de tot plegat” de RAC1, en el que el Jordi Basté ha entrevistat als líders dels partits que no han firmat el pacte per la consulta. He quedat estorada mentre els d’ICV i PSC han dit que sí, sí, estan d’accord amb el dret de decidir, i se suposa almenys en el cas de la Camats, en la independència mateixa, però han omplert les seves aportacions amb crítiques sobre les formes, la manera en que es va arribar al pacte, el fet de que era pacte entre ERC i CiU només, i mil coses més supernegatives. Parlen d’exclusió, fins i tot, quan és evident que qui han exclós són ells a si mateixos, a l’hora de rebutjar qualsevol negociació amb el govern i amb ERC. Fins i tot el Carod Rovira hi ha ficat cullerada. Però què més volen aquesta gent?

I m’ha fet recordar molt a Homenatge a Catalunya, de George Orwell, del que segur que coneixeu la història millor que jo. Però si no, ja és hora de que el torneu a llegir. Orwell explica en detall com els Republicans Catalans es van dividir en grups cada vegada més petits, amb unes exigències de puresa i de formes tan bèsties que ningú mai no es podia cumplir, fins al punt de matar-se mútuament fins estar esclafats pels franquistes.

Estem (m’incloc!) més a prop que MAI. Igual el camí i fins i tot el resultat no seràn perfectes, però ostres, és un començament. Si no comencem per algun costat, no arribarem enlloc. Hem de mantenir la confiança, fins i tot la fe, i sobre tot la generositat als altres. Ens hem d’escoltar. Ens hem de creure. No deixem perdre aquesta oportunitat.